Hindi
 | No s'ha de confondre amb indi. |
| हिन्दी | |
|---|---|
  | |
| Altres noms | Hindi-urdú o hindustaní |
| Tipus | nivells de parla, llengua i llengua viva |
| Ús | |
| Parlants | 480 milions |
| Parlants nadius | 182 milions (2019 ) |
| Rànquing | 4 |
| Parlat a | Uttar Pradesh, Madhya Pradesh, Haryana, Bihar, Rajasthan i Delhi |
| Oficial a | Índia |
| Autòcton de | sud d'Àsia |
| Estat |  Índia Sud-àfrica (~900.000) Maurici (~700.000) Bangladesh (~350.000)altres països |
 | |
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengües indoeuropees llengües indoiranianes llengües indoàries llengües indoàries centrals llengües hindi occidentals hindustànic | |
| Característiques | |
| Sistema d'escriptura | devanagari |
| Institució de normalització | Central Hindi Directorate |
| Codis | |
| ISO 639-1 | hi |
| ISO 639-2 | hin |
| ISO 639-3 | hin |
| SIL | hin |
| Glottolog | hind1269 |
| Linguasphere | 59-AAF-qf |
| Ethnologue | hin |
| ASCL | 5203 |
| IETF | hi |
L'hindi (हिन्दी) és una llengua indoària[1] derivada del sauraseni, un dels pràcrits medievals. L'hindi en escriptura devanagari és la llengua oficial de l'Índia. L'hindi modern deriva de l'hindvi, un dialecte de Delhi i de Meerut, el qual, gràcies al patronatge mogol i a la influència de l'urdú (virtualment idèntic a l'hindi, però escrit en caràcters àrabs i fortament influït pel persa), emergí com una mena de lingua franca del nord de l'Índia, anomenada kharīboli, és a dir, 'llengua pura'. Té dues variants principals, l'oriental i l'occidental, situades globalment a dins i al voltant d'Uttar Pradesh. L'hindi oriental comprèn tres dialectes principals: el chattisgarhi, el bagheli i l'awadhi (a Oudh). L'hindi occidental es divideix en braj, kanauji, bundeli i bangara, parlat a la vora del Delhi, i els dialectes meerut, rohil, kaud i amtala.[2]
Tal com es defineix en la constitució de l'Índia, l'hindi és un dels dos idiomes oficials de comunicació, juntament amb l'anglès; també és una de les 22 llengües especificades en la Vuitena Constitució.[3] L'hindi oficial és sovint descrit com un hindi estàndard i, juntament amb l'anglès, és utilitzat per a l'administració del govern central.[4][5] L'hindi estàndard o hindustani és també una de les llengües oficials de Fiji.
L'hindi és el segon idioma més parlat al món, després del mandarí. El parlen com a primera llengua entre 500 i 680 milions (2008) de persones. 258 milions de "no urdu Khari Boli" i 400 milions de parlants d'hindi, segons les dades del cens de 2001 de l'Índia, i fent un ajustament al creixement de la població fins al 2008. Com a segona llengua, hi ha entre 120 i 225 milions de parlants (1999) entre els no nadius de l'hindi estàndard, i els de l'hindi estàndard més l'urdú, segons SIL Ethnologue.[6]
Relació amb l'urdú
Per raons de rivalitat politicoreligiosa entre l'Índia i el Pakistan, se'l considera com un idioma diferent de l'urdú (que és l'idioma oficial del Pakistan). Tanmateix, en la seua forma parlada col·loquial ambdós són mútuament intel·ligibles, sent des d'un punt de vista lingüístic varietats d'un mateix idioma.[7][8] Les seues diferències es redueixen al sistema d'escriptura, que en el cas de l'hindi és l'alfabet devanagari, mentre que l'urdú empra l'alfabet àrab. Aquests dos idiomes també es diferencien en la seua terminologia culta, que en hindi es pren generalment del sànscrit (ja que els indis que el parlen són majoritàriament hindús), mentre que en urdú els cultismes són majorment d'origen persa-àrab (ja que la major part dels seus parlants són musulmans).
Abans de la partició de l'Índia en l'Índia i Pakistan, l'hindi i l'urdú parlats eren considerats el mateix idioma, l'hindi-urdú. Des de la partició, l'«hindi estàndard» s'ha desenvolupat reemplaçant molts mots de l'àrab i del persa per paraules del sànscrit.
L'hindi i l'urdú tenen hui en dia quatre formes literàries: hindi estàndard, urdú, dakkhini (dakhini), i rehkta. El dakhini és un dialecte de l'urdú de la regió de Deccan, a la part sud-central de l'Índia, majorment a Hyderabad, que utilitza menys préstecs perses i aràbics. El rehkta és una forma d'urdú que s'utilitza principalment per a la poesia.
Es parla en molts estats del nord i centre de l'Índia. És una llengua indoeuropea, de la família indoiraniana. Va evolucionar a partir dels idiomes pràcrit de l'edat mitjana (indoarià mitjà) i, indirectament, del sànscrit, del qual pren gran part del vocabulari tècnic, religiós i jurídic. Arran de la influència musulmana al nord de l'Índia, existeix també un gran nombre de préstecs del persa, l'àrab i el turc.
Fonologia
|
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Dialectes
Encara que pròpiament són idiomes distints, les llengües del grup hindi occidental (i fins i tot algunes d'altres grups de la zona central) es consideren com a dialectes d'hindi/hindi-urdú, segons la Constitució de l'Índia.
- Khadiboli, khariboli o sarhindi és el dialecte usat com l'idioma nacional de l'Índia, ensenyat a les escoles i utilitzat en el govern.[9] Prové del nord d'Uttar Pradesh.
- Urdú és el dialecte usat com l'idioma nacional del Pakistan.
- Brajbhasha va ser el dialecte literari durant el període bhakti, parlat a l'Uttar Pradesh oriental.[10]
- Awadhi o avadhi es parla a l'Uttar Pradesh central.[11]
- Bambaiya o mumbaiyya es parla a Bombai.[12]
- Kanauji es parla a la regió entre Awadh i Braj a Uttar Pradesh.[13]
- Bundeli es parla a la regió Bundelkhand de Madhya Pradesh.[14]
- Bagheli es parla al nord-est de Madhya Pradesh.[15]
- Chhattisgarhi, lahariya o khalwahi es parla a Chhattisgharh.[16]
- Hariyanvi, bangaru o jatu es parla a Haryana.[17]
- Bhaya es parla al sud del Pakistan.[18]
- Chamari és parlat pels dalit d'Uttar Pradesh i Madhya Pradesh.[19]
- Gowli es parla a Madhya Pradesh i al districte Amravati de Maharashtra.[20]
Referències
- ↑ Dhanesh Jain; George Cardona. The Indo-Aryan languages. Routledge, 2003, p. 251. ISBN 9780700711307.
- ↑ «Hindi». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Constitution of India, Part XVII, Article 343.
- ↑ The Union: Official Languages.
- ↑ PDF from india.gov.in containing Articles 343 which states so Arxivat 2009-02-05 a Wayback Machine.
- ↑ Gordon, Raymond G., Jr.. Ethnologue: Languages of the World. SIL International (15th ed.), 2005.
- ↑ «Hindustani language». Britannica. [Consulta: 28 desembre 2023].
- ↑ Ahuja, Sparsh. «es, Hindi And Urdu Are The Same Language». Ocford IRSoc, 22-02-2017. [Consulta: 28 desembre 2023].
- ↑ Prasad, J.S.; White, C.S.J.. The Garden of Loneliness: A Translation of Jayshankar Prasad's Āṅsū, "Tears". Motilal Banarsidass Publishers, 2006, p. 3. ISBN 978-81-208-3137-7 [Consulta: 3 gener 2024].
- ↑ Manuel, P. Ṭhumrī in Historical and Stylistic Perspectives. Motilal Banarasidass, 1989, p. 1. ISBN 978-81-208-0673-3 [Consulta: 3 gener 2024].
- ↑ Saksena, B. Evolution of Awadhi (a Branch of Hindi).. Motilal Banarsidass, 1971, p. 19. ISBN 978-81-208-0855-3 [Consulta: 3 gener 2024].
- ↑ Dr. Tasrina Iqbal, P.M.. Concepts in Language and Linguistics Simplified. Notion Press, p. 23. ISBN 979-8-88641-597-1 [Consulta: 3 gener 2024].
- ↑ Frawley, W.J.. International Encyclopedia of Linguistics. Oxford University Press, 2003, p. 293. ISBN 978-0-19-977178-3 [Consulta: 3 gener 2024].
- ↑ Hunter, W.W.. Bengal to Cutwa (en indonesi). Trübner, 1881, p. 270 [Consulta: 3 gener 2024].
- ↑ Mandal, R.B.. Patterns of Regional Geography: An International Perspective. Concept Publishing Company, 1990, p. 128. ISBN 978-81-7022-291-0 [Consulta: 3 gener 2024].
- ↑ Chauhan, R. Chhattisgarhi Speaking Guide: From English to Chhattisgarhi - A Step-by-Step Guide to Fluency. Ramesh Kumar Chauhan, p. 8 [Consulta: 3 gener 2024].
- ↑ Masica, C.P.. The Indo-Aryan Languages. Cambridge University Press, 1993, p. 461. ISBN 978-0-521-29944-2 [Consulta: 3 gener 2024].
- ↑ Wikipedians, B. Countries and Territories of the World. PediaPress, p. 327 [Consulta: 3 gener 2024].
- ↑ Mhaiske, V.M.; Patil, V.K.; Narkhede, S.S.. Forest Tribology And Anthropology. SCIENTIFIC PUBLISHER (IND., 2016, p. 180. ISBN 978-93-86102-08-9 [Consulta: 3 gener 2024].
- ↑ Obeng, P. Rural Women’s Power in South Asia:: Understanding Shakti (en alemany). Palgrave Macmillan UK, 2014, p. 36. ISBN 978-1-137-32076-6 [Consulta: 3 gener 2024].
Bibliografia complementària
- Bhatia, Tej K. Colloquial Hindi: The Complete Course for Beginners. Londres (RU) & Nova York (NY): Routledge, 1996. ISBN 0-415-11087-4 (Book), 0415110882 (Cassettes), 0415110890 (Book & Cassette Course).
- Gordon, Raymond G., Jr. (editor). «Hindi». A: Ethnologue: Languages of the World. 15a ed.. SIL International, 2005.
- Delacy, Richard; Joshi, Sudha. Elementary Hindi. 1a ed.. Tuttle Publishing, 2010. ISBN 9780415772945.
- Grierson, G. A. Linguistic Survey of India Vol I-XI, Calcutta, 1928, ISBN 81-85395-27-6.
- Hock, Hans H. (1991), Principles of Historical Linguistics, Walter de Gruyter, Berlín–Nova York, ISBN 3-11-012962-0.
- Koul, Omkar N. (1994). Hindi Phonetic Reader.Delhi: Indian Institute of Language Studies.
- Koul, Omkar N. (2008). Modern Hindi Grammar. Springfield: Dunwoody Press.
- McGregor, R. S. (1977), Outline of Hindi Grammar, 2a edició, Oxford University Press, Oxford-Delhi, ISBN 0-19-870008-3 (3a edició).
- Masica, Colin. The Indo-Aryan Languages. Cambridge University Press, 1991. ISBN 9780521299442.
- Ohala, Manjari. «Hindi». A: International Phonetic Association. Handbook of the International Phonetic Association: a Guide to the Use of the International Phonetic Alphabet. Cambridge University Press, 1999, p. 100–103. ISBN 9780521637510.
- Pollock, Sheldon I (editor). Literary Cultures in History: Reconstructions from South Asia. Berkeley, CA: University of California Press, 2003. ISBN 0520228219.
- Shapiro, Michael C. «Hindi». A: An encyclopedia of the world's major languages, past and present. New England Publishing Associates, 2001, p. 305–309.
- Shapiro, Michael C. «Hindi». A: The Indo-Aryan Languages. Routledge, 2003, p. 250–285. ISBN 9780415772945.
- Snell, Rupert; Weightman, Simon. Teach Yourself Hindi. 2003a ed.. McGraw-Hill, 1989. ISBN 9780071420129.
- Taj, Afroz (2002) A door into Hindi. Consultat el 8 de novembre del 2005.
- Tiwari, Bholanath ([1966] 2004) हिन्दी भाषा (Hindī Bhāshā), Kitāb Mahal, Allahabad, ISBN 81-225-0017-X.
Vegeu també
Enllaços externs
- «The Union: Official Language» (en anglès).
- «Official Unicode Chart for Devanagari (PDF)» (en anglès).
- «Wikivoyage Hindi Phrasebook» (en anglès).
- «Fiji Constitution Section 4 Languages» (en anglès).
- «Hindi Speaking Tree» (en anglès).[Enllaç no actiu]
Viccionari
