Likud
(he) הליכוד – תנועה לאומית ליברלית  | |||||
| |||||
| Dades | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Tipus | partit polític grup parlamentari | ||||
| Ideologia política | conservadorisme populisme de dreta liberalisme nacional sionisme revisionista | ||||
| Alineació política | dreta | ||||
| Història | |||||
| Creació | 13 setembre 1973 | ||||
| Activitat | |||||
| Membre de | Unió Internacional Demòcrata Partit dels Conservadors i Reformistes Europeus | ||||
| Membres | 125.000 (2012) | ||||
| Governança corporativa | |||||
| Seu |
| ||||
| Presidència | Benjamin Netanhayu (2005–) | ||||
| Joventuts | joventuts del Likud | ||||
| Filial | Likud Leumi | ||||
| Escons a la Kenésset | 32 / 120 | ||||
| Altres | |||||
| Color | | ||||
| Lloc web | likud.org.il | ||||
   | |||||
El Likud (hebreu: הליכוד, literalment consolidació, unió) és un partit de la dreta liberal i conservadora israeliana. Actualment és el primer partit polític d'Israel.
Història
Es considera l'hereu del sionisme revisionista de Zeev Jabotinski, que s'oposava al domini del laborisme sobre el sionisme. El partit fou creat en 1973, quan el Gahal (la dreta nacional i liberal) el Centre Lliure i la Llista Nacional decideixen reunir-se per a les eleccions legislatives. A conseqüència de les nombroses fraccions que implicaven ja els dos partits fundadors, cal esperar fins al 1988 perquè el Likud es faci un veritable partit unitari. El seu primer líder és Menahem Beguín, que es fa Primer Ministre d'Israel el 1977, posant fi al domini dels laboristes que venia del període del Yixuv. El govern de Beguín és sobretot marcat per la firma dels acords de Camp David el 1979. El 1983, Beguín es retira.
És reemplaçat per Yitshaq Xamir, que superat per la situació econòmica del país, proposa als laboristes encapçalats per Ximon Peres formar un govern d'unió nacional. Peres accepta i és elegit Primer Ministre amb el suport del Likud. Xamir torna a ser Primer Ministre el 1986, governant en coalició fins al 1990, on els laboristes abandonen la coalició.
El 1991, Xamir accepta les negociacions de Madrid que havien de preparar la pau per a l'Orient Mitjà. Però, es nega a prendre compromisos reals per por de perdre la seva feble majoria. El 1992, guanyen els laboristes.
Molt reticent als Acords d'Oslo, comença un tomb cap a un liberalisme econòmic més marcat sota la influència del seu nou líder a partir de 1993, Binyamín Netanyahu.
El 1996, Netanyahu esdevé Primer Ministre d'Israel, i para el procés de pau mentre que porta en paral·lel una política econòmica molt liberal.
El 1999, El laborista Ehud Barak esdevé Primer Ministre. El Likud escull un nou líder, Ariel Xaron, que arriba a ser Primer Ministre el 2001. Aquest realitza l'evacuació de Gaza el setembre de 2005 i poc després deixa el partit el 21 de novembre de 2005 després de l'oposició continua d'una part dels executius del Likkud i la dissolució de la seva aliança governamental amb els laboristes, per fundar el seu propi partit, Kadima. L'home fort del Likud torna a ser Binyamín Netanyahu que guanya les eleccions primàries del partit, el 19 de desembre de 2005. A les eleccions legislatives d'Israel de 2009 fou el segon partit més votat i va obtenir 27 escons i aconseguí que el seu líder Benyamín Netanyahu fos nomenat primer ministre. A les de 2013 assolí, en coalició amb Yisrael Beiteinu, la primera posició i la coalició va obtenir 31 escons, 20 dels quals foren per al Likud. L'aliança es va rompre el juliol de 2014 i el Likud es presentà per separat a les següents eleccions. El juliol de 2019 Netanyahu es convertí en la persona que durant més temps havia ocupat el càrrec de primer ministre.[1]
Líders
| Líder | Inici | Final | Primer ministre | ||
|---|---|---|---|---|---|
| 1 |  | Menahem Beguín | 1973 | 1983 | 1977–1983 |
| 2 |  | Yitshaq Xamir | 1983 | 1993 | 1983–1984, 1986–1992 |
| 3 |  | Binyamín Netanyahu | 1993 | 1999 | 1996–1999 |
| 4 |  | Ariel Xaron | 1999 | 2005 | 2001–2006 |
| (3) | | Binyamín Netanyahu | 2005 | En el càrrec | 2009–present |
Resultats en les eleccions a la Kenésset
| Any | Líder | Vots | % | Escons | +/- | Notes | Estatus |
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 1973 | Menachem Begin | 473.309 | 30,2 (#2) | 39 / 120 |  7 | Oposició | |
| 1977 | Menachem Begin | 583.968 | 33,4 (#1) | 43 / 120 | 4 | Els dos membres de Shlomtzion s'uniren al partit, tenint així 45 escons | Govern |
| 1981 | Menachem Begin | 718.941 | 37,1 (#1) | 48 / 120 | 3 | Govern | |
| 1984 | Yitzhak Shamir | 661.302 | 31,9 (#2) | 41 / 120 |  7 | Govern | |
| 1988 | Yitzhak Shamir | 709.305 | 31,1 (#1) | 40 / 120 | 1 | Govern | |
| 1992 | Yitzhak Shamir | 651.229 | 24,9 (#2) | 32 / 120 | 8 | Oposició | |
| 1996 | Benjamin Netanyahu | 767.401 | 25,1 (#2) | 22 / 120 | 10 | Escons aconseguits dins de la coalició que formà amb Guéixer i Tzomet, que en total n'obtingué 32 | Govern |
| 1999 | Benjamin Netanyahu | 468.103 | 14,1 (#2) | 19 / 120 | 3 | Oposició (1999-2001) | |
| 2003 | Ariel Xaron | 925.279 | 29,4 (#1) | 38 / 120 | 19 | Govern | |
| 2006 | Benjamin Netanyahu | 281.996 | 9,0 (#4) | 12 / 120 | 26 | Oposició | |
| 2009 | Benjamin Netanyahu | 729.054 | 21,6 (#2) | 27 / 120 | 15 | Govern | |
| 2013 | Benjamin Netanyahu | 884.631 | 23,3 (#1) | 20 / 120 | 7 | Escons aconseguits dins de la coalició que formà amb Israel Beitenu, que en total n'obtingué 31 | Govern |
| 2015 | Benjamin Netanyahu | 984.966 | 23,4 (#1) | 30 / 120 | 10 | Govern | |
| abril 2019[2] | Benjamin Netanyahu | 1.138.772 | 26,5 (#1) | 35 / 120 | 5 | ||
| setembre 2019 | Benjamin Netanyahu | 1.113.617 | 25,10 (#2) | 32 / 120 | 7 | Abans de les eleccions, el Kulanu amb 4 membres es dissolgué i se'ls uní | |
| 2020 | Benjamin Netanyahu | 1.352.449 | 29,46 (#1) | 36 / 120 | ▲4 | Govern | |
| 2021 | Benjamin Netanyahu | 1.066.892 | 24,19 (#1) | 30 / 120 | 7 | Formà part de la llista el partit Guéixer que tenia un parlamentari. Un dels electes era Ofir Sofer, del Partit Sionista Religiós però que anava a la llista del Likud. | Oposició |
| 2022 | Benjamin Netanyahu | 1.115.155 | 23,41 (#1) | 32 / 120 | 2 | Govern |
Referències
Enllaços externs
- Pàgina web del grup parlamentari a la Kenésset
