Avions de combat de cinquena generació
 | L'article necessita alguna millora en el contingut o l'estil. Aquest article prové d'una traducció incompleta |
Els avions de combat de cinquena generació són els avions fabricats des de la dècada de 1990 per abatre altres avions, amb un avantatge o combinació de característiques que els fa superiors a models com el F-16 C/D o el Dassault Mirage F1. El terme és un concepte discutit de l'aeronàutica militar, perquè no hi ha consens entre els experts sobre l'avantatge o avantatges que haurien de reunir. Tampoc hi ha acord pel que fa a mateix concepte de generació, ja que no està clar si l'armament evoluciona per salts generacionals o segueix un progrés constant solucionant les errades trobades.
Segons el criteri que es determini com diferenciador apareixen diverses classificacions diferents, amb més o menys generacions i amb més o menys models. Cap d'aquestes classificacions està exempta de problemes. Així, els diferents conflictes bèl·lics han indicat diferents llacunes i possibles camins de seguir. Però la cinquena generació no és fruit de les experiències obtingudes en una contesa determinada. Per això s'apunten entre cinc i nou característiques que la definirien, excepte autors que només utilitzen una com la data de producció o la baixa detectabilitat. De tots els possibles integrants només un caça, el F-22 Raptor compleix amb totes les característiques. Els altres no tenen una o més.
El concepte en si no està exempt de crítiques a causa de la popularització tan ràpida del terme i els abusos de la seva ocupació coincidint amb els problemes i retards acumulats pel Lockheed Martin F-35 Lightning II. S'ha indicat que moltes vegades el terme contribueix a justificar les grans sumes de diners gastades en un avió, el F-35, que no ha demostrat les seves capacitats i compta amb rivals en servei tan bons o millors. Autors com de Briganti critiquen el mateix concepte, qualificant-lo de mite i afirmant que només es circumscriu als models desenvolupats per l'empresa Lockheed-Martin.
Durant un temps es va pensar que seria l'última, ja que cap nació o empresa estava treballant en un nou model quan aquestes aeronaus van entrar en servei i ja es preveia que els aparells no tripulats ocuparien el seu lloc en el futur, gràcies a la seva baixa detectabilitat, sota preu, ser sacrificables i haver demostrat els últims conflictes de segle XX la inutilitat de caces molt avançats per no tenir enemics contra els quals lluitar. No obstant això, a finals de la dècada de 2010 els Estats Units i diverses nacions europees van començar els treballs per a una sisena generació opcionalment pilotable.
Propòsit
En principi una caça de cinquena generació seria un aparell dissenyat per localitzar i abatre altres avions,[1] amb unes virtuts tals que li permet fer alguna cosa impossible per als caces precedents, o només possible sota circumstàncies molt avantatjoses. Però no hi ha consens sobre la característica o característiques que li dotarien de tals virtuts. Una que sol aparèixer en gairebé totes les classificacions és la tecnologia furtiva o Very Low Obserbavility (VLO),[2] és a dir, que els detectors de calor, els radars en terra i d'alerta primerenca no poden detectar a l'aparell a llargues distàncies, permetent apropar-se més als objectius amb certes garanties.[3]
Una altra peculiaritat, que també sol aparèixer en les diferents classificacions, és la integració de tota la informació en un sol cervell electrònic, cosa que permet facilitar al pilot i el personal de terra les dades necessàries, en el moment precís i pels perifèrics adequats.[4] Gràcies a això es redueixen els esforços per localitzar la informació, el manteniment i l'entrenament. A més d'atendre i controlar diversos sistemes amb el mateix instrumental.[5]
Una tercera seria la connexió en xarxa digital, és a dir, la capacitat del caça per comunicar-se amb tota mena de vaixells, centres de comandament i control, unitats en terra, satèl·lits o altres avions. Gràcies a aquesta capacitat les tripulacions podrien gaudir i subministrar la informació obtinguda pels seus sensors i pels d'altres unitats distants cent o milers de quilòmetres. Això ha creat l'anomenat camp de batalla virtual.[1]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Pearson, Simon. La batalla pels cels (documental). Pacific Media, 2010.
- ↑ Bitzinger, Richard A. The modern defense industry : political, economic, and technological issues. Santa Barbara, Calif.: Praeger Security International/ABC-CLIO, 2009, p. 307. ISBN 978-0275994754.
- ↑ (Quadrat 2005)
- ↑ (Keijsper 2003, p. 9)
- ↑ (Quadrat 2006, p. 23)
