Barcarola

Una barcarola és una cançó popular, típica dels gondolers venecians, o una peça musical composta en aquest estil. En la música clàssica n'hi ha dos famosos exemples: la barcarola de l'òpera Els contes de Hoffmann, de Jacques Offenbach i la Barcarola en Fa sostingut major per a piano, de Frédéric Chopin.

Descripció

La barcarola es caracteritza per un ritme evocador del moviment de la perxa per part del gondoler, en compàs de 6/8 i tempo moderat.^[1]

Tot i que les barcaroles més famoses pertanyen al romanticisme musical, el gènere ja era ben conegut al segle xviii, fins al punt que Burney afirmà a The Present State of Music in France and Italy (1771) que era una celebrada forma apreciada pels "afeccionats de bon gust".^[2]

Exemples

La barcarola va ser una forma musical molt popular en l'òpera, on el seu estil aparentment senzill i sentimental va poder ser ben explotat: a més de l'esmentat exemple d'Offenbach, Paisiello, Weber i Rossini van escriure àries que eren barcaroles. Gaetano Donizetti va ambientar l'escena veneciana que obre el seu Marino Faliero (1835) amb una barcarola cantada per un gondoler i el cor, i Verdi va incloure'n una altra a Un Ballo in Maschera (l'ària "Di’ tu se fidele il flutto m'aspetta", de Riccardo, en l'Acte I).^[2]

Schubert, tot i que no va emprar específicament el nom barcarola, va usar un estil semblant en alguns dels seus famosos lieder, entre els quals cal destacar "Auf dem Wasser zu singen", D.774.^[2]

També són barcaroles les tres cançons de gondolers venecians incloses a les Cançons sense paraules de Felix Mendelssohn, les opus 19, opus 30 i opus 62; la peça corresponent a "Juny" en Les Estacions de Txaikovski; la barcarola de l'opus 65 de Charles-Valentin Alkan, el Troisième recueil de chants; la de Béla Bartók a Szabadban; la barcarola del rei a Candide de Leonard Bernstein; diversos exemples d'Anton Rubinstein, Mili Balàkirev, Aleksandr Glazunov, Edward MacDowell i Ethelbert Nevin. Cal destacar especialment la col·lecció de trenta barcaroles per a piano de Gabriel Fauré.^[2]

Al segle XX trobem, entre altres exemples, l'obra Julia Florida del guitarrista Agustín Barrios i el segon moviment del Trio núm. 2 d'Heitor Villa-Lobos, una Berceuse-Barcarola (1915).

Referències i notes

Bibliografia

• The New Harvard Dictionary of Music, ed. Don Randel. Cambridge, Massachusetts, Harvard University Press, 1986. ISBN 0-674-61525-5
• Brown, Maurice, "Barcarolle", a The New Grove Dictionary of Music and Musicians, ed. Stanley Sadie. 20 vol. Londres, Macmillan Publishers Ltd., 1980. ISBN 1-56159-174-2