Eduardo de Gregorio

Infotaula de personaEduardo de Gregorio
Biografia
Naixement30 setembre 1940 Modifica el valor a Wikidata
Buenos Aires (Argentina) Modifica el valor a Wikidata
Mort13 octubre 2012 Modifica el valor a Wikidata (72 anys)
10è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióguionista, dialoguista, director de cinema Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0339713 TMDB.org: 223279 Modifica el valor a Wikidata

Eduardo de Gregorio és un director, guionista i professor argentí nascut el 12 de setembre de 1942 a Buenos Aires (Argentina), i mort el 13 d’octubre de 2012 a París.[1][2]

Biografia

Eduardo de Gregorio va estudiar filosofia i lletres a Argentina, que va deixar el 1966 poc després del cop d'estat del general Juan Carlos Onganía, no per motius polítics sinó per l'ordre moral sufocant que hi regna. Es va embarcar cap a Londres, va passar per París i després va anar a Roma on va romandre fins a principis dels anys 1970.[3] Va ser allà on va escriure els seus primers guions per a directors Maurizio Ponzi (I visionari, 1968) i Bernardo Bertolucci (Strategia del ragno, 1970), i va fer l'actor en una coproducció germano-italiana dirigida per Jean-Marie Straub i Danièle Huillet basat en la tragèdia Othon de Corneille: Les yeux ne veulent pas en tout temps se fermer ou peut-être qu'un jour Rome se permettra de choisir à son tour (1970).

Va tornar a París on es va establir definitivament. Quan era adolescent, va quedar impressionat per les pel·lícules d'Ingmar Bergman, de Serguei Eisenstein i després per les de Michelangelo Antonioni, però va ser el xoc rebut amb el seu descobriment de la Nouvelle Vague (Les Quatre Cents Coups, À bout de souffle) i de Cahiers du cinéma que el van animar a convertir-se en cineasta[3]. És per aquest motiu que va començar la seva carrera a França com a guionista de Jacques Rivette («una feina molt arriscada i molt emocionant»[3]), sobretot per Céline et Julie vont en bateau (1974) i Duelle (1976), abans de de dirigir la seva primera pel·lícula: Sérail (1976).

Paral·lelament a les seves activitats com a cineasta, imparteix classes a La Fémis i a la Universitat de la Sorbonne Nova.

Va morir a l'Hospital Saint-Louis[4] a París el 13 d’octubre de 2012 aparentment en la misèria (les seves pel·lícules només han tingut èxit de crítica), es va llançar una crida de donacions per al seu enterrament.[2]

Filmografia

Director

Guionista

Actor

  • 1970: Les yeux ne veulent pas en tout temps se fermer ou peut-être qu'un jour Rome se permettra de choisir à son tour de Jean-Marie Straub i Danièle Huillet: el soldat Atticus
  • 1986: Cinématon[5] de Gérard Courant

Reconeixements

Premi

Nominacions

Referències

  1. ↑ «Nouvelobs.com». Arxivat de l'original el 2012-12-29. [Consulta: 15 desembre 2022].
  2. ↑ 2,0 2,1 «Culturopoing.com». Arxivat de l'original el 2012-10-22. [Consulta: 15 desembre 2022].
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Font: extractes de la seva entrevista del 17 d'abril de 2004 amb Horacio Bernades per al diari Página/12 durant la retrospectiva que li va dedicar al festival de cinema independent BAFICI 2004 (Buenos Aires Festival Internacional de Cine Independiente) amb la projecció de cinc pel·lícules (Céline et Julie vont en bateau, Sérail, La Mémoire courte, Aspern, Tangos volés).
  4. ↑ Source : article publicat el 15 d’octubre de 2012 a Europe1.fr.
  5. ↑ Cinématon numéro 853, présentation en ligne

Enllaços externs

  • Les Gens du Cinéma
Registres d'autoritat