Guaiac

Guaiac

Guaiacum officinale
Dades
Font de	Lignum vitae i gum guaicum (en)
Planta
Tipus de fruit	càpsula
Estat de conservació
En perill
UICN	33701
Taxonomia
Super-regne	Eukaryota
Regne	Plantae
Ordre	Zygophyllales
Família	Zygophyllaceae
Gènere	Guaiacum
Espècie	Guaiacum officinale L., 1753

El guaiac (Guaiacum officinale) és un arbre de la família de les zigofil·làcies, propi de l'Amèrica Central i que proporciona una fusta dura i resistent, força emprada en ebenisteria i també una resina utilitzada com a laxant i estimulant.

Descripció

Planta medicinal i aromàtica. És un arbre de 15 m d'alçada, escorça grossa, llisa i grisenca. Té les fulles persistents i compostes i ovals. A les petites flors blau marí, amb forma d'estel, succeïxen els fruits de la mida d'una cirera, gairebé amb forma de cor.

Té branques flexibles; fulles de 3 a 9 cm amb 4 a 6 folíols (generalment 4), ovals o obovats, glabres, d'1 a 5 cm, arrodonits a l'àpex, coriacis quan són adults; estípules pubescents, d'1 mm. Els folíols normalment posseeixen nervis prominents en ambdues cares i el nervi central no arriba a la punta del folíol. Les flors tenen peduncle, són pubescents, tenen sèpals d'ovalats a orbiculars, de 5 a 7 mm, pètals blaus, obovats, de 12 mm, arrodonits o mucronats. Fruit generalment bicarpel·lar, de 15 a 20 mm, llavors elipsoïdals de 10 a 12 mm.

Ecologia

El guaiac creix en matorrals xerofítics o boscos secs, consolidats en substrats arenosos o rocosos, sempre en àrees costaneres. La seva àrea de distribució és en l'arc oriental de la regió del gran Carib. S'escampa des de les Bahames i les Antilles Majors, a l'Est passant per les Antilles Menors fins a Barbados, les Antilles holandeses, Venezuela i Colòmbia.

Vulnerabilitat

Les poblacions de G. officinale han declinat fortament darrerament degut a una explotació excesiva i són amenaçades o properes a l'extinció a una gran part de la seva àrea de distribució natural al Carib. Està en els annexes de CITES.

Principis Actius

• Furoguaiacidin, guaiacin, furoguaiacin, furoguaiaoxidin.
• Àcids de resina; àcids guaiarètic, hydroguaiarètic, guaiàcic i àcid a i b guaiacònic.
• Miscelània; vainillina, terpenoids incloent-hi el guaiagutin, guaiasaponin.

Acció farmacològica, usos

Al segle xvi, va ser ràpidament incorporada a la Farmacopea Europea per les seves propietats en el tractament de la sífilis, el reumatisme i febres en general. El guaiacum officinale s'utilitza també en artritis, la gota i erupcions cutànies. L'extracte de la fusta i la resina s'utilitza com estimulant, laxant, diurètic i sudorífic. Les serradures de la fusta de guaiac, barrejades amb alcohol s'usen contra el reuma. De la llavor s'extreu un oli analgèsic contra els mals de queixal.

• 1580. De la fusta de guaiac com a remei de la sífilis parlaren alguns autors com Gonzalo Fernández de Oviedo y Valdés i Nicolás Monardes.^[1][2]

Diverses espècies del gènere produeixen una de les fustes comercials més pesants. La fusta del guaiac s'utilitza principalment per dispositius mecànics en coixinets i en arbres per a hèlixs de vaixell, però també per pebrers, boles de la bolera i estoigs.

• 1943. El submarí USS PAMPANITO (SS-383) estava dissenyat i construït per a funcionar amb coixinets de fusta de guaiac.^[3]
  • No fou el primer vaixell en emprar aquesta solució. L'arbre de l'hèlix de molts vaixells actuals disposa de coixinets de rodadura i empenyiment de fusta de guaiac.^[4]

L'arbre és un arbre ornamental.

Toxicitat

Si s'abusa de la seva resina i dels seus fruits pot resultar tòxica.

Referències

• IUCN: 2006, asesores: Americas Regional Workshop (Manejo y Conservación Sustentable de Árboles, Costa Rica, noviembre de 1996). 1998. ID: 33701. Guaiacum officinale. 11 mayo 2006. Listado como En Riesgo de Extinción (EN C2a v2.3)

Enllaços externs

• CITES Medicinal Plants Arxivat 2007-09-27 a Wayback Machine. (anglès) PDF