Llebre de les neus

Llebre de les neus

Lepus timidus
Exemplar fotografiat a Volgograd.
Dades
Període de gestació	50 dies
Longevitat màxima	18 anys
Hàbitat	prada
Període
Miocè superior - recent[1]
Estat de conservació
Risc mínim
UICN	11791
Taxonomia
Super-regne	Eukaryota
Regne	Animalia
Fílum	Chordata
Classe	Mammalia
Ordre	Lagomorpha
Família	Leporidae
Gènere	Lepus
Espècie	Lepus timidus Linnaeus, 1758
Distribució

La llebre de les neus o llebre muntanyesa^[2] (Lepus timidus) és una llebre adaptada als hàbitats polars i muntanyosos.

Descripció

Mentre que el seu pelatge és marró a l'estiu, a l'hivern esdevé totalment o gairebé totalment blanc. La subespècie irlandesa (Lepus timidus hibernicus) roman de marró tot l'any i només desenvolupa un pelatge blanc en rares ocasions. Aquesta subespècie també pot tenir una superfície superior de la cua de color gris fosc. Això, en combinació amb les diferents tonalitats de marró que pot tenir la llebre de les muntanyes irlandesa pot fer que els observadors la confonguin amb una llebre comuna. A Escandinàvia, esdevé totalment blanca.

Subespècies

• Lepus timidus ainu (Barrett-Hamilton, 1900).^[3]
• Lepus timidus begitschevi (Koljuschev, 1936).^[4]
• Lepus timidus gichiganus (J. Allen, 1903).^[5]
• Lepus timidus hibernicus (Bell, 1837).^[6]
• Lepus timidus kamtschaticus (Dybowski, 1922).^[7]
• Lepus timidus kolymensis (Ogniov, 1923).^[8]
• Lepus timidus kozhevnikovi (Ogniov, 1929).^[9]
• Lepus timidus lugubris (Kasxenko, 1899).^[10]
• Lepus timidus mordeni (Goodwin, 1933).^[11]
• Lepus timidus orii (Kuroda, 1928).^[12]
• Lepus timidus scoticus (Hilzheimer, 1906).^[13]
• Lepus timidus sibiricorum (Johanssen, 1923).^[14]
• Lepus timidus timidus (Linnaeus, 1758).^[15]
• Lepus timidus transbaicalicus (Ogniov, 1929).^[16]
• Lepus timidus varronis (Miller, 1901).^{[17][18][19][20][21][22][23]}

Alimentació

La seva dieta varia segons l'hàbitat i la temporada: a l'estiu, els exemplars dels boscos consumeixen principalment fulles i branquetes, mentre que els que viuen a la tundra alpina mengen plantes. També es nodreixen de líquens i escorces. No obstant això, a l'hivern, quan la majoria dels seus aliments habituals estan colgats sota la neu, el bruc n'és la font d'aliment predominant.^[24]

Distribució geogràfica

La seva difusió va de Fennoscandinàvia fins a la Sibèria oriental; també n'hi ha poblacions aïllades als Alps, Irlanda, Polònia, el Regne Unit i Hokkaidō. Ha estat introduïda a Shetland i les illes Fèroe.^[25]

Estat de conservació

Les seves poblacions fluctuen considerablement a causa dels depredadors, els paràsits i la fam. Entre els primers, en destaquen la guineu roja, el gat salvatge, els gossos i les aus rapinyaires. Pel que fa als paràsits, les puces, les paparres, els polls, els bacteris i d'altres microorganismes són els que més li afecten. Quant a la fam, aquesta pot ésser causada per condicions meteorològiques adverses o per menjar en excés certs aliments. Tot i que l'espècie en general no es troba en risc greu, es creu que la població aïllada dels Alps està, a hores d'ara, ja extinta.^[24]

Referències

Enllaços externs

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)
	Viquiespècies

• Arctos Specimen Database (anglès)