Lockheed P-3 Orion

Infotaula d'aeronauLockheed P-3 Orion
Tipusland-based maritime patrol aircraft (en) Tradueix i Lockheed L-188 Electra Modifica el valor a Wikidata
FabricantLockheed Corporation, Lockheed Martin i Kawasaki Aerospace Company (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
EstatEstats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata
Basat enLockheed L-188 Electra Modifica el valor a Wikidata
Primer volnovembre 1959 Modifica el valor a Wikidata
Dimensions35,61 (longitud) m
Sostre de vol28.300 peus Modifica el valor a Wikidata
En servei1962 Modifica el valor a Wikidata –
Úsmaritime patrol (en) Tradueix i guerra antisubmarina Modifica el valor a Wikidata
Operador/s
   Argentine Naval Aviation (en) Tradueix
   US Navy
   Força Marítima d'Autodefensa del Japó
   German Naval Aviation Command (en) Tradueix
   Exèrcit de l'Aire i de l'Espai Espanyol
   Reial Força Aèria de Nova Zelanda
   Reial Força Aèria Noruega
Pakistan Naval Air Arm (en) Tradueix
   Portuguese Air Force (en) Tradueix
   Armada de la República de Corea
   Armada de la República de la Xina
   Reial Força Aèria Australiana
   Força Aèria Brasilera Modifica el valor a Wikidata
PropulsorAllison 501 family (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Configuració d'alamonoplà Modifica el valor a Wikidata
Construïts757 Modifica el valor a Wikidata

El Lockheed P-3 Orion és un avió de patrulla marítima desenvolupat a la fi dels anys 1950 per la companyia nord-americana Lockheed, usat per armades i forces aèries de diferents països del món principalment per a patrulla marítima, reconeixement, guerra antisuperficie i guerra antisubmarina.

Història i producció

El 1958 la Marina estatunidenca va fer una proposta de concurs per tal de produir un avió ASW que pogués entrar en servei ràpidament modificant un model ja existent. Lockheed va treure un primer prototip, l'YP3V-1 (P-3A), que va volar el 19 d'agost de 1958 i es va entregar en agost de 1962. Posteriorment van crear el WP-3A, que era una versió de reconeixement meteorològic.[1]

La producció total de P-3A/B va ser de 286 aparells per la US Navy, 5 per la Royal New Zeland Air Force (RNZAF), 10 per la Royal Australian Air Force (RAAF) i 5 més per l'exèrcit noruec.[1]

La versió definitiva, P-3C, va aparèixer en 1969 i se'n van entregar 132 a la US Navy i 10 a la RAAF. Altres versions del Orion van ser l'avió d'intel·ligència electrònica EP-3E,[2] del que es van entregar 6 unitats a la Força Aèria Imperial Iraní i que porta dispositius actius d'interferències per tal de provocar activitat electrònica com a mesura de protecció,[2] i el CP-140 Aurora, per a les Forces Armades Canadenques.[1]

Variants

  • P-3A
  • P-3B
  • P-3C
  • EP-3E Sigint
  • WP-3D
  • CP-140 Aurora

Especificacions

Dades de La enciclopedia de la aviación[1]

Característiques generals

  • Tripulació: 10
  • Longitud: 35,61 m
  • Envergadura: 30,37 m
  • Alçada: 10,29 m
  • Pes carregat: 61.235 kg
  • Motors: 4× motors turbohèlice Allison T56-A-14 , 3.663 kW cada un

Rendiment

  • Velocitat màxima: 761 km/h
  • Abast: 3.835 km
  • Sostre de servei: 8.625 m

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Jackson, Robert. La enciclopedia de la aviación (en castellà). Arganda del Rey: Edimat Libros, S.L., 2014, p. 313,314. ISBN 9788497941983. 
  2. ↑ 2,0 2,1 El mundo de la aviación (en castellà). Planeta de Agostini, 1989, p. 78. ISBN 8439510136.