Pau de Crépy

Pau de Crépy

49° 36′ 18″ N, 3° 30′ 53″ E / 49.605°N,3.5147°E / 49.605; 3.5147
Tipus	tractat de pau
Data	18 setembre 1544
Localització	Crépy (França)
Estat	França
Signatari	Sacre Imperi Romanogermànic Regne de França

La pau de Crépy-en-Laonnois, signada el 18 de setembre de 1544 entre Francesc I de França i Carlos I d'Espanya (i emperador del Sacre Imperi Romanogermànic), va suposar la sortida de Carles de la guerra d'Itàlia de 1542-1546. La pau seria efímera, ja que el 1551 arrencarien novament les hostilitats entre les dues potències signants.

Antecedents

Des de finals del segle xv, a la península italiana s'havien succeït les Guerres Italianes, en què França i Espanya havien lluitat en bàndols oposats gairebé tot el temps. En 1542 les reclamacions sobre la sobirania del ducat de Milà van tornar a desfermar les hostilitats entre Francesc I de França i Carles I d'Espanya (que des de 1519 era a més emperador del Sacre Imperi Romanogermànic), donant pas a la guerra d'Itàlia de 1542-1546, un conflicte extraordinàriament costós per als participants en ell.

L'acord

Els termes de l'acord incloïen:

• Carlos I i Francesc I cessarien les hostilitats restaurant el statu quo de 1538, any de la signatura de la treva de Niça;
• Carles renunciava als seus drets sobre el ducat de Borgonya;
• Francesc renunciava als seus drets sobre el ducat de Savoia, Regne de Nàpols i els territoris de Flandes i Artés;
• El duc Carles de Valois, duc d'Angulema, fill del rei de França, contrauria matrimoni amb la filla de Carlos Maria d'Habsburg o amb la seva neboda Ana d'Habsburgo -Jagellón. En el primer cas la núvia rebria com dot els Països Baixos i el Franc Comtat; en el segon el ducat de Milà;
• Les dues parts signants es donarien assistència mútua contra els otomans.

Conseqüències

La signatura de la pau de Crépy va suposar la retirada de la flota otomana de les costes franceses^[1] i la sortida de Carles de la guerra italiana de 1542-1546, però no la fi d'aquesta. El seu aliat Enric VIII d'Anglaterra continuaria la lluita contra França fins a la signatura del tractat d'Ardres en 1546.

La mort de Carles d'Angulema al setembre de 1545, impossibilitant la unió matrimonial entre les dues monarquies, va deixar la pau inconclusa.

Els conflictes a la península italiana entre les dues potències signants no acabarien aquí. En 1551 el fill i successor de Francesc, Enric II de França, va declarar novament la guerra a Carles I, donant inici a la guerra italiana de 1551-1559.

Bibliografia