Pierre Clémenti

Infotaula de personaPierre Clémenti

(1968) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement28 setembre 1942 Modifica el valor a Wikidata
París Modifica el valor a Wikidata
Mort27 desembre 1999 Modifica el valor a Wikidata (57 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Càncer i càncer de fetge Modifica el valor a Wikidata)
SepulturaSoucy Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactor, muntador, compositor de bandes sonores, actor de teatre, actor de cinema, productor de cinema, guionista, director de fotografia, director de cinema, actor de televisió Modifica el valor a Wikidata
Activitat1960 Modifica el valor a Wikidata –
Família
FillsBalthazar Clémenti (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0167509 Allocine: 181 Allmovie: p13604 TMDB.org: 17577
Discogs: 2874759 Find a Grave: 13208045 Modifica el valor a Wikidata

Pierre Clémenti (14è districte de París, 28 de setembre de 1942 – 27 de desembre de 1999) va ser un actor i director de cinema francès.[1]

Biografia

Pierre Clémenti va perdre el seu pare durant la Segona Guerra Mundial. Aquest no el va reconèixer i Pierre portarà, per tant, el cognom de la seva mare, d'origen cors.[2] El va criar sola amb el seu germà de dos anys, Maurice. Vivien en un petit apartament a rue Saint-Placide. Primer va treballar de conserge, després va fer barrets per a una casa de moda a place Vendôme. Com que arriba tard a casa, sovint va a buscar els seus fills que rondaven pels carrers de Saint-Germain-des-Prés.

Quan tenia dotze anys, va decidir enviar Pierre i el seu germà gran a un internat a Théophile-Roussel a Montesson. Va sortir dos anys més tard amb el certificat d'educació primària. Es va convertir en telegrafista, però va ser acomiadat després de sis mesos per l'administració de Postes et Télécommunications perquè tenia els cabells massa llargs.

Després es va convertir en caçador a l'Hôtel Américain, rue Littré de París, del qual també va ser acomiadat a causa dels seus cabells, que es consideraven massa llargs. Per la seva banda, la seva mare va abandonar la seva feina de confecció per fer de cambrera a la Cité universitaire, rue Férou.[3]

Més interessat en el teatre i el cinema que en els seus treballs gastronòmics, Pierre Clémenti va prendre lliçons de drama de Charles Dullin al Vieux Colombier.

Després va treballar amb diversos directors francesos, en particular Michel Deville, Philippe Garrel o Jacques Rivette, i estrangers: Luchino Visconti, Luis Buñuel, Bernardo Bertolucci, Pier Paolo Pasolini, Glauber Rocha...

Era casat amb l'actriu Margareth Le-Van (nascuda el 1948) amb qui té un fill, Balthazar, nascut el juliol de 1965, Marie-Laure de Noailles és la padrina. Divorciat, Pierre Clémenti es va tornar a casar més tard amb Nadine Arnoult: Valentin va néixer d'aquesta unió.

Va morir el 27 de desembre de 1999, als 57 anys, a causa d'un càncer de fetge.[4] La seva tomba es troba al cementiri del poble de Soucy, al Yonne.[5]

Una retrospectiva té lloc l'any 2019 durant el festival Toute la mémoire du monde a Paris, al Reflet Médicis i a la Cinémathèque Française, vint anys després de la seva desaparició.[6]

Fets diversos

El juny de 1971, sospitós de possessió i consum de drogues, va ser detingut a Roma. Va passar 17 mesos a la presó abans de ser alliberat per proves insuficients. Després de la seva posada en llibertat, el 1973 va publicar un llibre, Quelques messages personnels, una acusació contra la justícia i les condicions de presó, però també un testimoni que recorre els episodis essencials de la seva experiència artística. També és autor d'una obra de teatre, Chronique d'une mort retardée, de poemes i d'un oratori, Le Deuxième Monde.

Filmografia

Com a director

  • 1967 : Visa de censure n° X — migmetratge de 43'
  • 1968 : La Révolution n’est qu’un début : continuons le combat — curtmetratge de 22'
  • 1969 : Carte de vœux — curtmetratge de 12'
  • 1970 : Esméralda — curtmetratge
  • 1971 : L'Ange et le Démon — curtmetratge
  • 1978 : La Deuxième Femme — migmetratge de 48'
  • 1979 : New Old
  • 1981 : Check point Charlie — curtmetratge
  • 1985 : À l'ombre de la canaille bleue
  • 1989 : Soleil — curtmetratge de 16'

Com a actor

Cinema

Televisió

  • 1961 : Flore et Blancheflore de Jean Prat
  • 1963 : Une affaire de famille (Les Cinq Dernières Minutes, temporada 1, episodi 29) de Jean-Pierre Marchand
  • 1966 : Les Compagnons de Jéhu de Michel Drach
  • 1978 : Les Grandes Conjurations : Le Tumulte d'Amboise de Serge Friedman
  • 1979 : Madame Sourdis de Caroline Huppert
  • 1981 : Les Enquêtes du commissaire Maigret d'Yves Allégret (sèrie de televisió), episodi : Une confidence de Maigret
  • 1982 : Deuil en vingt-quatre heures de Frank Cassenti
  • 1982 : La Steppe de Jean-Jacques Goron
  • 1983 : Par ordre du Roy de Michel Mitrani
  • 1983 : Il faut marier Julie de Marc Marino
  • 1983 : L'Homme de la nuit de Juan Luis Buñuel
  • 1983 : L'Étrange Château du docteur Lerne de Jean-Daniel Verhaeghe
  • 1984 : Les Aventures du jeune Patrick Pacard de Gero Erhardt
  • 1984 : Christmas Carol de Pierre Boutron
  • 1985 : L'Histoire en marche: Le Serment de Roger Kahane
  • 1985 : Une femme innocente de Pierre Boutron
  • 1989 : Une femme tranquille de Joyce Buñuel
  • 1989 : Manon Roland d'Édouard Molinaro
  • 1994 : L'Aquila della notte de Cinzia Th. Torrini
  • 1998 : Le Goût des fraises de Frank Cassenti

Teatre

  • 1961 : Procès aux Templiers de Jean-Claude Eger, escenografia de Jean-Pierre Kalfon
  • 1962 : Les Play Girls de Marc'O, escenografia de l'autor.
  • 1963 : Le Printemps de Marc'O, escenografia de l'autor, Théâtre Récamier
  • 1964 : Il faut passer par les nuages de François Billetdoux, escenografia Jean-Louis Barrault, Théâtre de l'Odéon
  • 1965 : Les Bargasses de Marc'O, escenografia de l'autor, Théâtre Édouard VII, Studio des Champs-Élysées
  • 1966 : Les Idoles de Marc'O, escenografia de l'autor, Bobino
  • 1974 : Isabella Morra de Pieyre de Mandiargues, escenografia Jean-Louis Barrault, Théâtre d'Orsay[7]
  • 1973 : Le Creux de la vague de Marc'O, escenografia de l'autor
  • 1975 : Le Triangle frappe encore de Marc'O, escenografia de l'autor, Théâtre national de Chaillot
  • 1977 : Héliogabale, d’après Antonin Artaud, ballets du s.XX| de Maurice Béjart : le poète
  • 1981 : La Tour de la Défense de Copi, escenografia Claude Confortès, Théâtre Fontaine
  • 1986 : Soleil de Henri Mitton, escenografia Jean-Pierre Granval avec la voix off de Madeleine Renaud et le film du même nom de Pierre Clementi, Théâtre du Rond-Point
  • 1987 : Richard III de William Shakespeare, escenografia et avec Francis Huster, Théâtre du Rond-Point
  • 1989 : Marat-Sade de Peter Weiss escenografia de Gérard Gelas, Compagnie du Chêne Noir, Opéra d'Avignon[8]
  • 1989 : Bartleby d'après Herman Melville, escenografia René Dupuy, Théâtre du Tourtour
  • 1992 : Chronique d'une mort retardée (autor i escenografia), Théâtre « Le rouge et le noir »(Niça), Théâtre du Tourtour (Paris)
  • 1997 : Chronique d'une mort retardée (auteur et escenografia), Théâtre des Roues (reprise au Festival d'Avignon)

Publicacons

  • Quelques messages personnels, 1973 ; reedició, Gallimard, 2006, ISBN 978-2-07-030748-7

Notes i referències

  1. Relevé des fichiers de l'Insee
  2. Jean-Pierre Léonardini, «Pierre Clémenti. L'acteur s'est éteint à cinquante-sept ans, sans avoir jamais trahi son violent désir d'exigence». L'Humanité, 29-12-1999.
  3. Télé 7 Jours, n°103 du 10 mars 1962, pages 42 et 43, article de Stéphane Épin : « Pierre Clémenti : avec son premier cachet il a offert un poste de TV à sa maman », écrit à l'occasion du passage du téléfilm On est tellement seuls de Roger Iglesis, sur une nouvelle de Louis Pauwels, diffusé le vendredi 16 mars 1962
  4. Frédéric Bonnaud, «Pierre Clémenti – L’ange noir». Les Inrocks, 19-01-2000.
  5. Bertrand Beyern. [Pierre Clémenti, p. 274, a Google Books Guide des tombes d'hommes célèbres]. Le Cherche midi, 2011, p. 385. ISBN 978-2-7491-2169-7. 
  6. Marcos Uzal, «Ciné: Pierre Clémenti, psyché délices». Liberation, 15-03-2019.
  7. Le Catalogue des maquettes de Théâtre Arxivat 2013-10-21 a Wayback Machine. de l'Association de la Régie Théâtrale.
  8. «1989». printempsdescomediens.com. Arxivat de l'original el 2016-04-21. [Consulta: 14 juny 2023].

Bibliogragis

  • Jeanne Hoffstetter, Pierre Clémenti, roman, Denoël, 2006
  • Stéphan Lévy-Kuentz, Tombeau de Pierre Clémenti, Derrière la salle de bains, 2009
  • Foucart. Dictionnaire des comédiens français disparus =694 portraits, 2147 noms (1185), 2007, p. 1186. ISBN 978-2-9531139-0-7. 
  • Doris Peternel, « Pierre Clémenti, cinéaste », La furia umana, n° 4,
  • Joël Magny, « CLÉMENTI PIERRE - (1942-1999) », Encyclopædia Universalis, consulté le 22 novembre 2019, https://www.universalis.fr/encyclopedie/pierre-clementi/
Registres d'autoritat
Bases d'informació