Sender

Aquest article tracta sobre les vies de pas. Si cerqueu l'escriptor, vegeu «Ramón J. Sender».

Un sender o sendera és una via de pas per a vianants i vehicles no motoritzats, tot i que en alguns casos poden permetre el pas de vehicles motoritzats tipus quad o motocicletes de muntanya. També s'anomena sender a aquell traçat obert pel pas freqüent d'animals salvatges. En alguns llocs és la principal via d'accés a entitats de població remotes. Alguns senders també es poden utilitzar l'esquí, en bicicleta i amb menys freqüència per moure els ramats de bestiar i altres animals per a la transhumància. Tanmateix els camins i les carreteres disposen d'un millor condicionament per al trànsit de vehicles de motor.^[1]

Els camins de carro o carreters són els camins que permeten el pas d'un carro i en general de qualsevol vehicle amb eixos. Aquests generalment connecten entre ells els masos, cases aïllades, camps de conreu i els pobles petits de les zones rurals, i es consideren camins terciaris. Els camins de ferradura, també dits camins de muntanya, d'animal, de tres peus o morralers, són aquells relativament estrets, pels quals poden transitar bèsties però no carros. Solen ser estrets, amb revolts tancats, amb els pendents més pronunciats que els altres camins. A més, el més normal és que tinguin guals en lloc de ponts per a passar els rius, llevat que hagin de creuar gorges molt profundes. Pel que fa a les limitacions estacionals, poden ser de "tota estació" o només de "temporada" si queden coberts per la neu a l'hivern.

Vies pecuàries

Sembla que els primers propietaris de bestiar foren els monestirs de Poblet, Sant Joan de les Abadesses, Ripoll, Sant Martí del Canigó i d'altres: fins que, amb el temps, els ramaders més importants passaren a ser les comunitats de valls o de municipis o bé els grans senyors.

L'estratègia transhumant necessitava una xarxa de camins per on el bestiar pogués transitar sense ocasionar ni patir problemes. Els camins ramaders tenen diferents noms segons la zona:^[2] els més estesos al Principat i a la Catalunya del Nord són camí ramader, carrerada i cabanera; al País Valencià, assagador, vereda i senda, al sud de les terres de l'Ebre, lligallo, a Mallorca, camí de Muntanya^[3][4][5].

Dins d'aquesta xarxa de camins es poden trobar, també, pastures, abeuradors i llocs de descans (els amorriadors). Sia com sia, cal veure les vies pecuàries més aviat com una gran xarxa interconnectada que no pas com un camí amb un origen i una destinació determinades. Els camins ramaders són de domini públic, hui de les comunitats autònomes, pels quals el ramat té dret de pas.

Actualment, la transhumància ha estat substituïda molta part per una ramaderia en estabulació. Però segurament es faria molta més transhumància si els camins ramaders estiguessin nets i el dret de pas fos garantit, ja que aquestes vies són anteriors als camins reials, als camins de bast i a qualsevol de les carreteres que hi ha ara. Els camins ramaders són del ramat i cap persona, autoritat, carretera o ciutat no pot negar-hi el dret de pas.

Classificació dels senders

Classificació a Catalunya

A Catalunya els senders senyalitzats es classifiquen en homologats i no homologats per la Federació Espanyola d'Esports de Muntanya i Escalada.

Per una banda, els homologats per la Federació Espanyola d'Esports de Muntanya i Escalada, que estan classificats en tres categories:

Tipus	Identificador	Longitud	Color señalització	Señalització	Marques
Senders Locals	SL	Fins a 10 km	Blanc i verd
Senders de Petit Recorregut	PR	Entre 10 i 50 km	Blanc i groc
Senders de Gran Recorregut[6]	GR	Més de 50 km	Blanc i vermell

En els tres casos, les franges en paral·lel indiquen continuïtat del sender i les franges creuades en "X" indiquen direcció equivocada. La descripció dels itineraris i les seves característiques es recull en les anomenades topoguies.

Per una altra banda, hi ha els no homologats, dels quals n'existeixen diverses tipologies:

• Vies verdes, per fer a peu o en bicicleta, marcades amb senyalització verda de l'Agència Catalana de Turisme
• Itineraris senyalitzats pels parcs naturals, generalment per recórrer a peu, marcats amb senyalització del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya
• Itineraris senyalitzats per l'Agència Catalana de Turisme, marcades amb senyalització verda de l'Agència Catalana de Turisme
• Xarxes comarcals de senders, amb senyalització pròpia

Classificació segons la longitud

Senders de llarga distància (camí europeu, les crestes dels Apenins, etc.)

Un període de molts dies de viatge i la durada de centenars de quilòmetres, i per regla general, fàcil, amb l'adaptació necessària al llarg de la ruta.

Senders de mitjana distància (senderisme a les parts altes], etc.)

Viatge de diversos dies de durada (generalment de 3 a 7) i la longitud 4-10 km, apte per caminants solen ser experts. En general són ben marcades i equipats de mitjans.

Senders de curta distància

Senderisme, rutes de curt circuit, lde durada màxima d'1 o 2 dies de caminada, els excursionistes generalitzada, en general sense experiència també són adequades i equipades en conseqüència.

Classificació del Club Alpí Italià

Sender turístic (T - ruta de senderisme - turisme)

Itinerari d'una carretera local entrades mula o camins obvis. Es desenvolupa als voltants del país turisme, vies de comunicació i és de particular interès per les passejades senzills d'una turista cultural o recreatiu.

Sender excursionista (E - sender sense dificultat tècnica)

Ruta sense dificultat tècnica, que és en gran part per la mula per a qualsevol propòsit agro-silvo-pastoral, les vies d'accés militar o refugi de muntanya Llegeix valls* prop.

Sender d'alpinisme

Ruta que es desenvolupa en àrees amb escales escarpades que requereixen un bon coneixement dels excursionistes de muntanya, tècniques bàsiques i equip apropiat. En general correspon a una ruta creuant les muntanyes de mitjana altura i pot tenir parts equipada.

Sender en roca (EE - ruta per a excursionistes experimentats)

Via amb els accessoris (baranes i escales de corda curta), però no distorsiona la continuïtat de la ruta.

Sender equipat (EEE - ruta per a excursionistes experimentats amb l'equipament especialitzat)

La ruta que porta al muntanyenc en les parets o en les crestes i sortint rocós cartel, prèviament equipades amb cordes i/o escales sense via ferrada de curta distància i que el procediment seria una escalada real. Requereix entrenament i equip, com ara casc i arnès de seguretat.

Sender històric (en general no presenta dificultats tècniques, o E T)

Itinerari de senderisme que inclou "velles maneres" amb el propòsit d'estimular la conscienciació i l'estima dels llocs que va recórrer.

Sender temàtic (en general és curta i lliure de problemes tècnics o E T)

És una ruta amb el tema predominant específics (Nature, glaciologia glacial geològic història religiós) d'una formació didàctica clara. En general, tenen punts tabellatura especial i preparat per a l'observació és caminant inexpert general adequat i creix bé en àrees limitades i funcionals, molts dels parcs o reserves.

Classificació històrica/funcional

Senders del fons de la vall

Hi ha temes que afecten principalment la vall, enllaçant els entorns diferents amb altitud baixa/mitjana.

Senders d'accés des del fons de la vall

Aquesta categoria inclou tots els camins que condueixen des del fons de la vall als refugis, forques, passos i pics.

Senders de "travessa"

Senders que connecten les valls o que porten de refugi a refugi

Senders equipats i rutes d'escalada

Inclou tots els camins que estan equipats al llarg de la ruta (des de simples línies de corda a les escales de ferro, passant per suports, agafadors artificials, etc...)

Referències