Silvita

Silvita
Fórmula química	KCl
Epònim	Franciscus Sylvius
Localitat tipus	Vesuvi
Classificació
Categoria	halurs
Nickel-Strunz 10a ed.	03.AA.20
Nickel-Strunz 9a ed.	3.AA.20
Nickel-Strunz 8a ed.	III/A.02
Propietats
Sistema cristal·lí	isomètric
Hàbit cristal·lí	cubs i octaèdres; columnar, in crostes, granular, massiu
Estructura cristal·lina	a = 6.2931 Å; Z = 4
Grup puntual	isomètrica hexoctahedral (4/m32/m) F m3m
Massa molar	74.55 g
Color	incolor, blanc, gris pàl·lid, blau pàl·lid, pot ser vermella per inclusions d'hematita
Exfoliació	perfecta en [100], [010], [001]
Fractura	rara
Tenacitat	fràgil a dúctil
Duresa	1,5 a 2
Lluïssor	vítria
Color de la ratlla	blanca
Diafanitat	transparent a translúcida
Gravetat específica	1,993
Densitat	1.987
Propietats òptiques	isotròpica
Índex de refracció	1,4903
Pleocroisme	visible en cristalls acolorits
Fluorescència	no en té
Altres característiques	sabor salat i amarg
Més informació
Estatus IMA	mineral heretat (G)
Símbol	Syl
Referències	[1]

La silvita, de vegades també anomenada silvina, és un mineral del grup dels halurs. Rep el seu nom de François Sylvius de le Boe (1614-1672), un físic i químic de Leyden, Països Baixos.

Característiques

Químicament és un clorur potàssic (KCl). Cristal·litza, com la sal gemma, en el sistema isomètric, dominant en cubs. Més freqüentment es presenta en masses cristal·lines incolores o vermelles per la presència de substàncies estranyes. La seva lluentor és vítria. És soluble en aigua i de gust amarg, la seva coloració és violeta a la flama del bufador, però per poder observar-la cal mirar a través d'un vidre de color blau de cobalt per eliminar el color groc de les sals de sodi que sempre acompanyen aquesta i que emmascaren el violeta propi de les potàssiques. En dissolució precipita amb el clorur de platí en octàedres grocs de cloroplatinat potàssic.

Segons la classificació de Nickel-Strunz, la silvita pertany a «03.AA - Halurs simples, sense H₂O, amb proporció M:X = 1:1, 2:3, 3:5, etc.» juntament amb els següents minerals: marshita, miersita, nantokita, iodargirita, tocornalita, bromargirita, clorargirita, carobbiïta, griceïta, halita, vil·liaumita, salmiac, lafossaïta, calomelans, kuzminita, moschelita, neighborita, clorocalcita, kolarita, radhakrishnaïta, callacolloïta i hephaistosita.

Formació

La silvita és un dels últims minerals evaporítics a precipitar fora de la solució. Com a tal, només es troba en zones salines molt seques. Acompanya a la sal comuna en molts dels seus jaciments, en capes i bolsadas dins d'ella. El seu ús principal és com un fertilitzant de potassi. Es troba en molts dipòsits evaporítics a tot el món. Dipòsits amb llit massius ocorren a Nou Mèxic i l'oest de Texas, i en Utah als Estats Units, però la font més gran del món està a Saskatchewan, Canadà. Els vasts dipòsits a Saskatchewan van ser formats per l'evaporació del mar Devonià. Es troba també a Súria, Cardona i Sallent.

Referències