Studio system

L'studio system és un mètode per fer pel·lícules on la producció i distribució de pel·lícules està dominada per un petit nombre de grans estudis de cinema. Tot i que el terme encara s'utilitza avui en dia com a referència als sistemes i la producció dels principals estudis, històricament el terme es refereix a la pràctica de grans estudis de cinema entre els anys 1920 i 1960 de produir pel·lícules principalment en les seves pròpies instal·lacions amb personal creatiu amb contractes sovint a llarg termini. Amb aquest sistema es dominava l'exhibició a través de la integració vertical, és a dir, la propietat o el control efectiu dels distribuïdors i sales d'exhibició, garantint així les vendes de pel·lícules.[1][2][3] Aquest model de negoci va ser adoptat pels estudis Paramount Pictures, Metro Goldwyn Mayer, Warner Brothers Pictures, 20th Century Fox i RKO.[4] Dues companyies, Universal Pictures i Columbia Pictures, estaven organitzades de manera similar però només tenien petites xarxes de cinema. La vuitena companyia de l'Edat Daurada, United Artists, posseïa uns quants cinemes i tenia accés a dues instal·lacions de producció propietat de membres del seu grup soci controlador, però funcionava principalment com a distribuïdora de fons, prestant diners a productors i distribuïdors independents de les seves pel·lícules.

L'studio system va ser impugnat per les lleis antimonopoli en una sentència del Tribunal Suprem de 1948 que pretenia separar la producció de la distribució i l'exposició i va acabar amb aquestes pràctiques, accelerant així el final de l'studio system. El 1954, amb la televisió competint per l'audiència i trencats els últims enllaços operatius entre els grans estudis de producció i les cadenes de cinemes, l'era històrica de l'studio system havia acabat.

El so i els cinc grans

Es considera que els anys 1927 i 1928 marquen l'inici de l'edat daurada de Hollywood així com la de l'avenç de l'studio system al món del cinema dels Estats Units. L'èxit de la pel·lícula The Jazz Singer estrenada el 1927, el primer llargmetratge "parlat" malgrat que la majoria de les seves escenes tenien el so després del rodatge, va donar un gran impuls a Warner Bros. 1928 va ser l'any de la generalització del so a la indústria del cinema i per a Warner va ser l'any de 2 èxits addicionals: The Singing Fool i Lights of New York, la primera pel·lícula completament parlada. També hi va haver altres novetats molt significatives fora de la pantalla. Warner Bros., ara més rendible, va comprar la cadena de cinema Stanley el setembre de 1928. Un mes després, Warner controlava la productora First National Pictures, que era més gran que Warner en aquell moment. Després de l'adquisició de First National, hi ha una altra cadena de cinema important a l'estudi de 135 acres i backlot.

El 1928 també va sorgir la Cinquena Corporació, constituint els conglomerats de Hollywood que es convertirien en els "Cinc Grans" de l'Edat d'Or. La RCA, aleshores dirigida per David Sarnoff, buscava una manera d'explotar les patents del cinema sonor, com ara la marca registrada recentment de RCA Photophone, propietat de l'empresa matriu i General Electric. Mentre les principals productores es preparaven per signar acords exclusius sobre la seva tecnologia amb Western Electric Company, la RCA va invertir en el sector del cinema. Al gener, General Electric va expressar un gran interès per Film Booking Offices of America (FBO), una companyia de distribució i producció propietat de Joseph Patrick Kennedy, pare del futur president John Fitzgerald Kennedy. A l'octubre, després d'alguns negocis financers, RCA va prendre el control tant de l'FBO com de la cadena de teatre Keith-Albee-Orpheum. Fusionant-se en una sola empresa, la Radio-Keith-Orpheum Corporation va néixer sota el lideratge de Sarnoff.

RKO i Warner Bros. unint-se així a Fox, Paramount i Loew's/MGM, constituïen ara el grup dels "Cinc Grans" que governaria tot Hollywood així com bona part del món del cinema durant dècades.

El regnat de les grans empreses

El rànquing dels Cinc Grans en termes de rendibilitat (estretament relacionat amb la quota de mercat) va ser molt consistent durant l'Edat d'Or: MGM va ser el número u onze anys consecutius, 1931–41. Paramount, l'estudi més rendible de la primera era del so (1928–30), es va esvair durant la major part de la dècada següent, i Fox va ser el número dos durant la major part del regnat de MGM. Paramount va començar una pujada constant el 1940, i finalment va superar MGM dos anys més tard; des d'aleshores fins a la seva reorganització el 1949 va tornar a ser el més reeixit econòmicament dels Cinc Grans. Amb l'excepció de 1932 —quan totes les companyies menys MGM van perdre diners, i RKO va perdre una mica menys que els seus competidors—, RKO va ser la penúltima o (normalment) l'última tots els anys de l'Edat d'Or, amb Warner generalment a la part inferior del grup. De les majors més petites, els Little Three, United Artists va mantenir la rereguarda de manera fiable, amb Columbia més forta a la dècada de 1930 i Universal per davant durant la major part de la dècada de 1940.[5]

L'èxit de Hollywood va créixer durant la Gran Depressió, possiblement perquè les pel·lícules van ajudar el públic a escapar de les seves dificultats personals. El president Franklin Delano Roosevelt va dir de Shirley Temple: «Quan l'esperit de la gent està més baix que en qualsevol altre moment durant aquesta depressió, és una cosa esplèndida que per només quinze cèntims un nord-americà pugui anar a veure una pel·lícula i mira la cara somrient d'un nadó i oblidar els seus problemes».[6] L'any 1939 hi havia 15.000 sales de cinema als Estats Units, més que bancs; el nombre de sales per càpita era el doble que el de mitjans dels anys vuitanta. La indústria del cinema era més gran que la de les màquines d'oficina. Tot i que només la 14ena en ingressos, va ser la segona indústria en percentatge de beneficis que rebien els seus executius. Les millors estrelles com Bing Crosby i Claudette Colbert rebien més de 400.000 dòlars anuals.[7]

La fi del sistema i la mort d'RKO

Una de les tècniques utilitzades per donar suport al sistema d'estudi va ser la reserva en bloc, un sistema de venda de múltiples pel·lícules a un cinema com a unitat. Aquesta unitat (cinc pel·lícules eren la pràctica estàndard durant la major part de la dècada de 1940) solia incloure només una pel·lícula especialment destacada, la resta una barreja de pel·lícules de pressupost A de menor qualitat i pel·lícules B.[8] Tal com va escriure la revista Life l'any 1957 en una retrospectiva sobre l'studio system, «No era un bon entreteniment i no era art, i la majoria de les pel·lícules produïdes tenien una mediocritat uniforme, però també eren uniformement rendibles... La mediocritat del milió de dòlars era l'eix vertebrador de Hollywood».[9]

El 4 de maig de 1948, en una demanda federal antimonopoli coneguda com el cas Paramount presentada contra tots els Cinc Grans, el Tribunal Suprem dels Estats Units va prohibir específicament la reserva en bloc. Considerant que els conglomerats estaven realment en violació de les lleis antimonopoli, els jutges es van abstenir de prendre una decisió final sobre com s'havia de posar remei, però el cas va ser enviat de nou al tribunal inferior del qual havia sortit amb un llenguatge que suggeria la separació completa dels interessos dels exhibidors de les operacions de productor-distribuïdor. Els Cinc Grans, però, semblaven units en la seva determinació de lluitar i allargar els procediments legals durant anys, ja que ja havien demostrat ser hàbils; després de tot, la demanda "Paramount" s'havia presentat originalment el 20 de juliol de 1938.

Howard Hughes (1905-1976), aviador amb diversos rècords mundials.

No obstant això, entre bastidors de RKO, durant molt de temps el més incòmode econòmicament dels conglomerats, la sentència judicial va arribar a considerar-se com un desenvolupament que es podria utilitzar en benefici de l'estudi. El mateix mes que es va dictar la decisió, el multimilionari Howard Hughes va adquirir una participació de control de l'empresa. Com que RKO controlava el menor nombre de sales de qualsevol dels Cinc Grans, Hughes va decidir que començar un efecte dominó de divorci podria ajudar-lo a posar el seu estudi en un nivell més igualat al dels seus competidors. Hughes va indicar la seva voluntat al govern federal d'entrar en un decret de consentiment obligant a la ruptura del seu negoci cinematogràfic. Segons l'acord, Hughes dividiria el seu estudi en dues entitats, RKO Pictures Corporation i RKO Theatres Corporation, i es comprometria a vendre la seva participació en una o altra data determinada. La decisió d'Hughes de concedir el divorci va soscavar de manera terminal l'argument dels advocats de la resta de Big Five que aquesta ruptura era inviables.

Tot i que avui molts assenyalen la sentència del tribunal de maig, en realitat és l'acord de Hughes amb el govern federal, signat el 8 de novembre de 1948, el que va ser realment la clau de mort de l'Edat d'Or de Hollywood. Paramount va capitular aviat, entrant en un consentiment semblant decretat el febrer següent. L'estudi, que havia lluitat contra el divorci durant tant de temps, es va convertir en el primer de les majors a trencar-se, abans del previst, finalitzant la desinversió el 31 de desembre de 1949. En aquest moment, hi havia 19.000 sales de cinema als Estats Units.[10]

A través de l'acord de Hughes amb les autoritats federals, i els dels altres estudis que aviat el van seguir, l'studio system es va mantenir durant mitja dècada més. El gran estudi que es va adaptar a les noves circumstàncies amb un èxit més immediat va ser el més petit, United Artists; sota un nou equip directiu que es va fer càrrec el 1951, es van reduir les despeses generals en rescindir el seu contracte d'arrendament amb la instal·lació de producció de Pickford-Fairbanks i es van forjar noves relacions amb productors independents, que sovint implicaven inversió directa, un model de negoci que Hollywood imitaria cada cop més en els següents anys. L'studio system al voltant del qual s'havia organitzat la indústria durant tres dècades finalment va expirar l'any 1954, quan Loew's, l'últim resistent, va trencar tots els llaços operatius amb MGM.

El gàmbit d'Hughes va ajudar a trencar el sistema d'estudi, però va fer poc per a RKO. El seu lideratge disruptiu, juntament amb la pèrdua de les audiències per la televisió que estava afectant a tota la indústria, va tenir un peatge a l'estudi que va ser evident per als observadors de Hollywood. Quan Hughes va intentar sortir-se dels seus interesos a RKO el 1952, va haver de recórrer a un sindicat amb seu a Chicago dirigit per distribuïdors ombrívols sense experiència cinematogràfica. L'acord va fracassar, de manera que Hughes va tornar a estar al capdavant quan finalment es va vendre la cadena de cinemes RKO, tal com es va ordenar l'any 1953. Aquell any, General Tire and Rubber Company, que estava ampliant la seva petita divisió de radiodifusió de feia una dècada, es va acostar a Hughes sobre la disponibilitat de la filmoteca de RKO per a la programació. Hughes va adquirir la propietat gairebé completa de RKO Pictures el desembre de 1954 i va arribar a un acord amb General Tire per vendre tot l'estudi l'estiu següent.

Els nous propietaris van recuperar ràpidament part dels seus diners venent els drets de televisió de la biblioteca que atresoraven a C&C Television Corp., filial d'una empresa de begudes. No obstant, RKO va conservar els drets de les poques estacions de televisió que General Tire havia portat. En virtut de l'acord, les pel·lícules van ser desposseïdes de la seva identitat RKO abans de ser enviades per C&C a estacions locals; el famós logotip d'obertura, amb el seu globus i la torre de ràdio, es va eliminar, igual que les altres marques comercials de l'estudi.

De tornada a Hollywood, els nous propietaris de RKO estaven trobant poc èxit en el negoci cinematogràfic i el 1957 General Tire va tancar la producció i va vendre les principals instal·lacions de RKO a Desilu, la productora de Lucille Ball i Desi Arnaz. Igual que United Artists, l'estudi ara ja no tenia cap estudi; a diferència de la UA, amb prou feines posseïa les seves pel·lícules antigues i no veia cap benefici en fer-ne de noves. El 1959 va abandonar completament el negoci del cinema.

A Europa i Àsia

Tot i que l'studio system s'identifica en gran manera com un fenomen estatunidenc, les companyies de producció cinematogràfica d'altres països de vegades van aconseguir i mantenir una integració completa d'una manera semblant a la dels Cinc Grans de Hollywood. Tal com descriu l'historiador James Chapman,

A la Gran Bretanya, només dues empreses van aconseguir una integració vertical completa (la Rank Organisation i l'Associated British Picture Corporation). Altres països on es va produir algun nivell d'integració vertical van ser Alemanya durant la dècada de 1920 (Universum Film Aktiengesellschaft, o Ufa), França durant la dècada de 1930 (Gaumont-Franco-Film- Aubert i Pathé-Natan) i Japó (Nikkatsu, Shochiku i Toho). A Hong Kong, Shaw Brothers va adoptar l'studio system per a les seves pel·lícules wuxia al llarg dels anys 50-60. L'Índia, que potser representa l'únic rival seriós de la indústria cinematogràfica dels Estats Units a causa del seu domini tant del seu propi mercat com del mercat de la diàspòrica asiàtica, en canvi, mai no ha aconseguit cap grau d'integració vertical.[11]

Per exemple, el 1929 gairebé el 75 per cent de les sales de cinema japoneses estaven connectades amb Nikkatsu o Shochiku, els dos estudis més grans de l'època.[12]

Referències

  1. ↑ Gorgot, Emilio de. «El «studio system»: auge y caída del Hollywood clásico - Jot Down Cultural Magazine» (en castellà). [Consulta: 27 març 2021].
  2. ↑ «Historia del Hollywood clásico: Studio System» (en castellà), 21-06-2020. Arxivat de l'original el 2021-01-25. [Consulta: 27 març 2021].
  3. ↑ «What does studio system mean?» (en anglès). [Consulta: 27 març 2021].
  4. ↑ «Studio System of Classic Hollywood - Hollywood Lexicon». [Consulta: 27 març 2021].
  5. ↑ Anàlisi financera basada en Finler (1988), pàg. 286–287.
  6. ↑ -85.html "Shirley Temple, iconic child star, dies at 85", Associated Press (11 de febrer de 2014).
  7. ↑ Friedrich, Otto. City of Nets: A Portrait of Hollywood in the 1940s. reimpressió. Berkeley i Los Angeles: University of California Press, 1997, p. 13–14. ISBN 0-520-20949-4. 
  8. ↑ Vegeu Schatz (1999), pp. 19–21, 45, 72.
  9. ↑ Hodgins, Eric (1957-06-10). «Amid Ruins of an Empire a New Hollywood Arises». Life: 146. 
  10. ↑ Harris, Warren G. Lucy and Desi. Nova York: Simon i Schuster, 1991. p.149
  11. ↑ Chapman (2003), p. . 49.
  12. ↑ Freiberg (2000), "The Film Industry".

Bibliografia

  • Chapman, James (2003). Cinemas of the World: Film and Society from 1895 to the Present. Londres: Reaktion Books. ISBN 1-86189-162-8
  • Freiberg, Freda (2000). "Comprehensive Connections: The Film Industry, the Theatre and the State in the Early Japanese Cinema" Arxivat 2006-09-03 a Wayback Machine., Screening the Past 11, 1 novembre.
  • Schatz, Thomas (1999 [1997]). Boom and Bust: American Cinema in the 1940s. Berkeley: University of California Press. ISBN 0-520-22130-3