Teoria endosimbiòtica

La teoria endosimbiòtica va ser formulada per la biòloga americana Lynn Margulis (1938-2011) el 1967,^[1] per tal d'explicar la presència d'orgànuls intracel·lulars amb genoma propi en les cèl·lules eucariotes. Aquests orgànuls, els mitocondris i els plastidis (aquests últims exclusius de les plantes) haurien estat en el seu inici bacteris aerobis i amb membrana nuclear^[2] que s'haurien instal·lat a l'interior d'una primitiva cèl·lula eucariota de forma simbiòtica. Amb el pas del temps, part dels gens d'aquests simbionts s'haurien transferit al genoma de la cèl·lula hoste i només una petita part restaria en el genoma originari del simbiont.

Algunes de les proves que donen suport a aquesta teoria són la presència de ribosomes de tipus bacterià en l'interior de mitocondris i plastidis.^[3] El genoma d'aquests orgànuls està organitzat com el dels bacteris, és circular i es troba lliure sense cap coberta. L'estructura de dobles bicapes lipídiques és semblant a la d'alguns bacteris actuals.

Lynn Margulis i els seus col·laboradors argumenten que els cianobacteris van esdevenir els cloroplasts del nou consorci cel·lular. D’altra banda, atribueixen l’origen dels cilis i dels flagels als bacteris anomenats espiroquetes, que impulsen a alguns protists i també als espermatozoides. Inclús, sostenen que podrien tenir el mateix origen els filaments o fibres del fus mitòtic que fan possible la divisió cel·lular o mitosi.^[4] Encara realitzar aquestes teories, actualment no hi ha proves suficients per a la seva generalització a altres orgànuls cel·lulars.

La teoria endosimbiòtica contradiu la selecció natural. D’una banda, la selecció natural defensa que els canvis evolutius són fruit de mutacions d’efectes mínims i fruits de l'atzar perceptibles amb el pas del temps. Per tant, un bacteri podria haver anat modificant-se molt a poc a poc per acabar evolucionant en una cèl·lula eucariota. A contraposició, Lynn Margulis defensa que les cèl·lules complexes no van sorgir d’aquesta forma, sinó que van aparèixer mitjançant la unió de cèl·lules simples i per tant, Margulis defensa la simbiosi i la cooperació entre espècies com a motor evolutiu.^[5]

Referències

Bibliografia

• Blanchard JL, Lynch M «Organellar genes: why do they end up in the nucleus?». Trends Genet., 16, 7, juliol 2000, pàg. 315–20. DOI: 10.1016/S0168-9525(00)02053-9. PMID: 10858662. (Discusses theories on how mitochondria and chloroplast genes are transferred into the nucleus, and also what steps a gene needs to go through in order to complete this process.)
• Jarvis P «Intracellular signalling: the chloroplast talks!». Curr. Biol., 11, 8, abril 2001, pàg. R307–10. DOI: 10.1016/S0960-9822(01)00171-3. PMID: 11369220. (Recounts evidence that chloroplast-encoded proteins affect transcription of nuclear genes, as opposed to the more well-documented cases of nuclear-encoded proteins that affect mitochondria or chloroplasts.)
• «Evidence that plant-like genes in Chlamydia species reflect an ancestral relationship between Chlamydiaceae, cyanobacteria, and the chloroplast». Genome Res., 12, 8, agost 2002, pàg. 1159–67. DOI: 10.1101/gr.341802. PMC: 186644. PMID: 12176923.
• Okamoto N, Inouye I «A secondary symbiosis in progress?». Science, 310, 5746, octubre 2005, pàg. 287. DOI: 10.1126/science.1116125. PMID: 16224014.
• Cohen WD, Gardner RS. «Viral Theory and Endosymbiosis», 1959. Arxivat de l'original el 2011-07-15. [Consulta: 6 octubre 2013].
• Dorion Sagan, Margulis Lynn. «Microcosmos. Quatre mil milions d’anys d’evolució des dels nostres ancestres microbians». Universitat de Barcelona Edicions, 2009. Arxivat de l'original el 2011-07-15. [Consulta: 23 març 2022].

Vegeu també

• Eucariogènesi viral.

Enllaços externs

• http://tolweb.org/Eukaryotes/3. Tree of Life Eukaryotes.