Zona econòmica exclusiva
La zona econòmica exclusiva, també coneguda com a mar patrimonial, és l'àrea del mar sobre la qual l'Estat costaner té drets sobre l'exploració i l'ús dels recursos marítims. S'estén des del límit exterior del mar territorial fins a una distància màxima de 200 milles nàutiques (370,4 km), que es mesuren a partir de les línies de base i de manera perpendicular a aquestes. Es va reconèixer en la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar de 1982.[1][2]
L'excepció són els casos en què les zones econòmiques exclusives se sobreposen; és a dir, que les línies de base de costa entre dos estats són a menys de 400 milles nàutiques de distància. Quan això és el cas, els Estats mateixos han de delimitar-ne les fronteres, de llurs zones econòmiques exclusives.[3] En termes generals, qualsevol punt sobre una àrea de sobreposició passa a l'Estat més proper.[4] Els Estats també tenen el dret al llit marí fins a 350 milles nàutiques des de la costa, si aquesta s'estén més enllà de la zona econòmica exclusiva, tot i que no en forma part.
Referències
- ↑ Nacions Unides, 1994, p. 390-399.
- ↑ Casanovas, 2015, p. 282.
- ↑ William R. Slomanson, 2006. Fundamental Perspectives on International Law, 5th edn. Belmont, CA: Thomson-Wadsworth, 294.
- ↑ Convenció de les Nacions Unides sobre el dret al mar.
Bibliografia
- Casanovas, Oriol; Rodrigo, Ángel J. Compendio de derecho internacional público (en castellà). 6a. Madrid: Tecnos, 2017, p. 363-364. ISBN 978-84-309-7235-7.
- Nacions Unides «Convención de las Naciones Unidas sobre el Derecho del Mar» (en castellà). United Nations - Treaty Series, 1834, 1994, pàg. 371-542.
