Baronia d'Eroles
 | |
| Tipus | baronia  |
|---|---|
| Estat | Espanya |
| Coordenades | 42° 10′ 19″ N, 0° 49′ 05″ E / 42.17192°N,0.81803°E / 42.17192; 0.81803 |
La Baronia d'Eroles és una de les baronies històriques del Pallars Jussà, si bé no de les més antigues.
Territori
El seu terme senyorial es reparteix sobretot en els actuals termes municipals de Sant Esteve de la Sarga i de Tremp: Eroles, Montllobar, Sant Adrià, la Vileta, Alsamora (incorporada al segle xv), Gurp, la quadra de Cabiserans i Mont-rebei.
Història
El castell d'Eroles és citat per primer cop en un document del 893, en què se'l cita per a indicar on és la vinya la venda de la qual és l'objectiu del document. El 1055 i el 1056 Eroles s'esmenta com a límit dins els termes dels castells de Llimiana i Mur. La baronia prengué el nom d'aquest castell.
L'alou d'Eroles fou donat per la vescomtessa Sança, muller del vescomte Guillem I d'Urgell, segons el seu testament, a l'arxilevita Traver sota la subjecció de Santa Maria de la Seu d'Urgell; a la mort del dit Traver, l'alou d'Eroles havia de romandre en mans de la canònica de la Seu.
Els Eroles comencen a utilitzar el tírol de baró el 1061, quan Dou i el seu germà Oliver d'Eroles posen el castell i el lloc sota protecció del comte Ramon VI de Pallars Jussà. Els Eroles esdevingueren, per conveni amb els comtes, senyors d'Eroles i de Montllobar: el 1149 se signaven els acords entre Roger d'Eroles i Arnau Mir i la seva muller, Òria. Entre 1365 i 1381, en els fogatges fets aquells anys, encara consten Dalmau d'Eroles com a senyor d'Eroles, i Simó d'Eroles, com a senyor de Montllobar. Tanmateix, el 1392 el rei encara hi posseïa 8 focs, que aquell mateix any vengué a Ramon Roger d'Eroles.
El 1404 la jurisdicció d'aquest castell fou incorporada a la Corona, juntament amb Montllobar i Sant Adrià, i la baronia passà, després del 1500, als Queralt, als Vilanova, als Borrell, als Ibáñez-Cuevas i als Oriola-Cortada.
El 1613 el baró d'Eroles era Lluís de Queralt i d'Eroles qui vengué per 9.965 lliures tots els seus drets, en forma de lluïció, als vilatans dels seus dominis. La venda no es va arribar a fer efectiva, atesa la dificultat dels vilatans a l'hora de fer front els pagaments que s'havien compromès a fer i perquè els descendents del baró van recórrer la venda a la Reial Audiència de Barcelona, que va dictaminar a favor dels descendents dels barons.
El Baró d'Eroles del segle xix
La baronia d'Eroles fou confirmada com a títol del regne el 1761 a favor de Maria de Borrell i de Copons, que fou àvia del baró Joaquim d'Ibáñez-Cuevas i de Valonga, destacat militar i polític absolutista que emprava el lema de ”perseguidos, más no vencidos”. Nasqué a Talarn el 1784, i va morir a Daimiel (Ciudad Real) el 1825 a 41 anys. Militar i polític absolutista, baró d'Eroles i quart marqués de La Cañada-Ibáñez.
El 1808 deixà els estudis de dret per allistar-se al cos de voluntaris de Talarn, amb el qual entrà a Girona per reforçar les tropes durant el segon setge de la ciutat. Després de la rendició fou portat presoner a França, però aviat se n'escapà, i fou nomenat comandant del cos de l'exèrcit de l'Empordà.
El 1811 dirigí la desgraciada fortificació de Montserrat, que acabà amb l'incendi i el saqueig del monestir per Suchet; poc temps després fou ascendit a general- El 24 de gener de 1812, manant el Primer Exèrcit, fou derrotat al combat d'Altafulla pels generals Maurice Mathieu i Lamarque. Fou nomenat capità general el 1813.
El 1821, durant el Trienni Constitucional, el seu conegut absolutisme feu que encapçalés la llista de persones non gratae a Barcelona el mateix 1821. Deportat a Mallorca, n'escapà al cap de poc temps i es retirà a les seves possessions a Talarn, on l'any següent es convertí en cap de la revolta absolutista. Després de la conquesta de la Seu d'Urgell, passà a formar part de la Regència d'Urgell, juntament amb Mataflorida i el bisbe Creus. Fou nomenat comandant suprem de les forces reialistes, les quals intentà d'organitzar i de disciplinar. Actuà separat i poc d'acord amb els altres regents, fins al punt d'emetre un manifest a part, conegut com el "Manifest del baró d'Eroles", en el qual insistia en la necessitat que el monarca jurés i respectés els furs i els costums del país. Derrotat repetidament per Francisco Espoz y Mina, nou capità general de Catalunya, no pogué barrar-li el pas cap a La Seu i la Regència hagué de passar a França, on es dissolgué.
Únic membre de la Regència ben vist pel govern francès, tornà a Catalunya com a cap de l'avantguarda espanyola dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, fou nomenat membre de la regència formada a Madrid pel duc d'Angulema, però no es mogué de Catalunya, d'on fou nomenat novament capità general (1823-1824). La seva actuació de reorganització i apaigavament no fou ben vista pels sectors més extremistes i aviat fou cridat a Madrid per col·laborar en la reestructuració de l'exèrcit; de fet era una manera d'allunyar-lo del país. Emmalaltí i, segons alguns, desvariejà, abans de morir.
L'actualitat
Així doncs, el senyoriu continuà a mans dels barons d'Eroles fins a l'abolició de les senyories, al segle xix. Només hi hagué un breu lapse de temps, a finals del segle xvii i principis del xviii quan va ser pres el terme d'Alsamora com a penyora per la notable família dels Subirà, per manca de pagament d'un dot pels Eroles.
A principis del segle xxi el títol de baró d'Eroles és en mans d'Alfons d'Oriola-Cortada i de Salvadores, comte de la Vall de Merlès.
Bibliografia
- Benito i Marquès, Pere. «Castell d'Eroles». A: El Pallars. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993 (Catalunya romànica, XV). ISBN 84-7739-566-7.
- Pagès, M. «Tremp. Fígols de la Conca». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0.
- Sànchez i Vilanova, Llorenç. El Pallars. Visió històrica. Pallars Sobirà. Pallars Jussà. Barcelona: Promociones y Publicaciones Universitarias, 1996. ISBN 84-477-0566-8. .
Enllaços externs
- Repertori de títols nobiliaris de Catalunya Arxivat 2009-04-23 a Wayback Machine.
- Fons de la Baronia d'Eroles a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
