Temple Expiatori del Sagrat Cor

Temple Expiatori del Sagrat Cor
Entrada de la basílica
Epònim	Sagrat Cor de Jesús
Dades
Tipus	Església, temple expiatori i basílica menor
Arquitecte	Enric Sagnier i Villavecchia i Josep Maria Sagnier i Vidal
Artista	Frederic Marès i Deulovol
Construcció	1902 -
Consagració	1961
Característiques
Estil arquitectònic	art neogòtic
Material	pedra de Montjuïc
Mesura	60 () × 70 () m
Altitud	520 m
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Vallvidrera, el Tibidabo i les Planes (Barcelonès)
Localització	El cim del Tibidabo
41° 25′ 19″ N, 2° 07′ 08″ E / 41.422075°N,2.118861°E / 41.422075; 2.118861
Bé integrant del patrimoni cultural català
Id. IPAC	46063
Bé amb protecció urbanística
Tipus	Bé amb elements d'interès
Id. Barcelona	2471
Activitat
Categoria	Basílica menor i església parroquial
Diòcesi	Bisbat de Barcelona
Religió	Església catòlica llatina i catolicisme
Festivitat	Sagrat Cor de Jesús
Lloc web	tibidabo.salesianos.edu

El Temple Expiatori del Sagrat Cor és una església catòlica romana situada a la muntanya del Tibidabo, a Barcelona, obra de l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia i finalitzada pel seu fill Josep Maria Sagnier i Vidal. La seva construcció es perllongà de 1902 a 1961.

És dedicat al Sagrat Cor de Jesús. L'any 1961 va ser declarat basílica menor. Té caràcter de temple expiatori.

Història

La idea de construir un temple catòlic al cim de la muntanya del Tibidabo sorgeix a finals del segle xix davant dels rumors sobre la construcció d'un temple protestant i un hotel-casino en aquell indret, motiu pel qual una "Junta de Cavallers Catòlics" adquireix la propietat del terreny i el cedeix el 1886 a Sant Joan Bosco, de visita llavors a Barcelona convidat per Dorotea de Chopitea, gran mecenes i promotora del projecte. Es concreta llavors la idea de fer un temple dedicat al Sagrat Cor de Jesús, advocació de moda en aquell temps gràcies a l'impuls del papa beat Pius IX, i seguint la línia del temple construït a Roma pel mateix Giovanni Bosco (Sacro Cuore di Gesù), així com del famós Sacré-Cœur de París.

El 1886 es construeix una petita ermita neogòtica, i dos anys més tard, amb motiu de l'Exposició Universal, s'urbanitza la carretera de Vallvidrera i es construeix al costat de l'ermita un pavelló d'inspiració mudèjar, que servia de mirador. Tanmateix, el projecte patirà un important retard a causa sobretot de l'aparició d'un nou projecte per a construir un observatori astronòmic al cim del Tibidabo, que finalment es farà a un turó proper (Observatori Fabra). Mentrestant s'havia constituït la Societat Anònima Tibidabo impulsada pel doctor Salvador Andreu i el 1901 s'inaugurava el funicular. Finalment, el 28 de desembre de 1902 es col·loca la primera pedra del Temple del Sagrat Cor en un acte presidit pel bisbe de Barcelona Salvador Casañas i Pagès.

El temple

Consta de dues parts ben diferenciades. L'església inferior o cripta i l'església superior. En aquest sentit, el concepte és similar al que Gaudí va planejar per a l'església de la Colònia Güell. o al del Santuari de Lorda. L'aspecte exterior del conjunt és el d'un recinte emmurallat fortificat fet de pedra de Montjuïc, presidit per un monumental temple neogòtic amb una doble escalinata d'aire monumental. El conjunt està format per una cripta interior i l'església superior, amb planta central amb cúpula sobre vuit columnes. L'estil del conjunt es basa en una línia romànica combinada amb el temple de verticalitat gòtica, cobert amb una cúpula vuitavada coronada amb la imatge del Sagrat Cor, obra inicial de Frederic Marès (destruïda el 1936) i substituïda per una altra de Josep Miret, feta el 1950 i col·locada al seu emplaçament coronant el temple el 1961.

La cripta es construí entre 1903-1911, d'estil neobizantí que combina elements neogòtics i classicistes, i una decoració propera al Modernisme a la façana. Aquesta presenta un timpà ricament ornamentat, amb escultures d'Alfons Juyol seguint un disseny d'Eusebi Arnau que representen la Mare de Déu de la Mercè, Sant Jordi i Sant Jaume, patrons de Barcelona, de Catalunya i d'Espanya, respectivament. Està formada per tres arcs de mig punt sobre columnes, inserides dins d'un gran arc, també de mig punt, decorat inicialment amb un mosaic de la Santíssima Trinitat, de Daniel Zuloaga (destruït el 1936). El 1955 es va fer un nou mosaic a càrrec dels Tallers Bru de Barcelona, que mostra una al·legoria de la devoció d'Espanya al Sagrat Cor. Hi destaca la inscripció "Templo Expiatorio de España" i el seu contingut iconogràfic reflecteix la ideologia nacionalcatolicista amb la presència, enmig de sants i de dignitats eclesiàstiques, dels Reis Catòlics i de Cristòfor Colom. Coincidint amb la inauguració de la cripta, l'any 1911, el Tibidabo havia estat declarat "temple nacional" pel Congrés Eucarístic Internacional celebrat a Madrid. Precedia així la consagració d'Espanya al Sagrat Cor de Jesús proclamada pel rei Alfons XIII l'any 1919.

L'espai interior de la cripta està format per cinc naus separades per columnes, la central més ampla, amb els seus corresponents absis semicirculars. Els murs i les voltes estan revestits d'alabastre o amb decoració de mosaic, amb escenes relatives a les advocacions dels altars: Maria Auxiliadora i Sant Antoni de Pàdua (els dos laterals de l'esquerra), el Sagrat Cor de Jesús (altar major) i Sant Josep i la Mare de Déu de Montserrat (altars de la dreta). També és d'alabastre policromat el Via Crucis esculpit per Josep Miret que es desenvolupa per tot el mur perimetral de la cripta. Les finestres, que aporten una il·luminació natural a l'interior, es complementen amb vidrieres amb aquests temes: les majors en arc, als extrems, representen l'aparició de la Mare de Déu del Pilar i la conversió de Recared al Catolicisme; sant Ferran i sant Hermenegild ocupen dues vidrieres grans verticals, mentre que les petites situades sobre la porta estan dedicades a sant Joaquim, sant Isidor, sant Antoni i santa Isabel d'Aragó, reina de Portugal.

Des de la cripta s'accedeix a una capella dedicada a l'Adoració Perpètua, excavada a la mateixa muntanya a finals dels anys 1940 i que està formada per tres naus dividides per columnes. L'interior està ornamentat amb marbres, mosaics al paviment i pintures de Miquel Farré a les voltes, realitzades entre 1947-1949. L'any 1966 Francisco Franco va donar la custòdia de l'Adoració Perpètua.^[1]

A banda i banda de la portada modernista de la cripta, dues grans escalinates laterals condueixen a la terrassa del temple superior, coronat per l'enorme estàtua de bronze del Sagrat Cor obra per Josep Miret (1950), que substitueix l'original de Frederic Marès del 1935, destruïda l'any següent. El sentit ascensional des de la cripta, passant pel temple fins a l'escultura, reflecteix l'ascensió i la purificació de la condició humana per mitjà del sacrifici i l'expiació.

El temple superior es construí entre 1914 i 1951 i fou beneït pel bisbe Modrego durant el XXXV Congrés Eucarístic Internacional celebrat a Barcelona el 1952. Més tard es van fer les torres, i les obres finalitzaren oficialment el 1961. Coincidint amb la col·locació de la vistosa estàtua del Sagrat Cor damunt de la cúpula, el 28 d'octubre de 1961 es va fer la consagració del temple. L'endemà, el 29 d'octubre, el papa beat Joan XXIII li concedí el títol de basílica menor, de manera que esdevenia la setena basílica de la ciutat de Barcelona.^[2]

L'edifici superior és de planta quadrada, de la qual surten tres absis, i presenta una gran torre central i quatre de més baixes que delimiten els quatre vèrtexs del quadrat, en els quals es col·locaren les escultures dels Dotze Apòstols, de Josep Miret. La façana principal té tres cossos: el central, més ample, presidit per la figura de l'arcàngel sant Miquel a l'arc de l'entrada principal, i la de sant Joan Bosco al frontó superior. Sobre la porta esquerra es troba l'estàtua de santa Teresa de Jesús i, sobre la dreta, la de santa Margarida Maria Alacoque. Sobre la porta s'obre una galeria d'arcs ogivals amb traceria.

L'interior està dividit en tres naus amb absis semicirculars, amb vitralls i quatre rosetons a les façanes. A l'altar major destaca el gran crucifix obra de Joan Puigdollers. Els vitralls del presbiteri estan dedicats a sant Pius X, sant Joan Evangelista, santa Margarida Maria Alacoque, sant Pau i sant Joan Bosco. L'altar esquerre té cinc vitralls dedicats a distintes advocacions marianes del món hispànic: la Mare de Déu d'Antipolo (Filipines), la de Luján (Argentina), l'Assumpció, la de Guadalupe (Mèxic) i la de la Caridad del Cobre (Cuba). L'altar dret està presidit pel Jesús ressuscitat, obra de Joan de Puigdollers, i dedica els seus vitralls a advocacions marianes espanyoles: la Mare de Déu de l'Almudena (Madrid), la de Núria (Catalunya), la de l'Esperança, la dels Desemparats (València) i la de Begonya (País Basc). També formen part de la decoració del temple superior els escuts de tots els països hispans.

Els vitralls de les quatre torres contenen la frase llatina tibi dabo ("et donaré"), pel nom de la muntanya. Al nivell del cor figuren sants fundadors: sant Marcel·lí Champagnat i sant Joan Baptista de la Salle a ambdós costats del presbiteri, i sant Antoni Maria Claret, sant Josep de Calassanç, sant Joan Bosco i santa Maria Mazzarello al costat de la façana principal. Els vitralls de les quatre façanes estan dedicats a sant Francesc de Sales, Pius XI, sant Ignasi de Loiola, Sant Francesc Xavier, el beat Pius IX, santa Rosa de Lima, Lleó XIII i Pius XII. Els vuit vitralls de la cúpula representen escenes de la vida de Jesús.

Bibliografia

• AA.VV.: Modernisme i Modernistes, Lunwerg, Barcelona, 2001. ISBN 84-7782-776-1
• Barjau, Santi: Enric Sagnier, Labor, Barcelona, 1992. ISBN 84-335-4802-6
• Barral i Altet, Xavier: Art de Catalunya. Arquitectura religiosa moderna i contemporània, L'isard, Barcelona, 1999. ISBN 84-899-3114-3
• Fontbona, Francesc i Miralles, Francesc: Història de l'Art Català. Del modernisme al noucentisme (1888-1917), Ed. 62, Barcelona, 1985. ISBN 84-297-2282-3
• Lacuesta, Raquel: Modernisme a l'entorn de Barcelona, Diputació de Barcelona, Barcelona, 2006. ISBN 84-9803-158-3
• Navascués Palacio, Pedro: Summa Artis. Arquitectura española (1808-1914), Espasa Calpe, Madrid, 2000. ISBN 84-239-5477-3
• Permanyer, Lluís: Barcelona modernista, Ed. Polígrafa, Barcelona, 1993. ISBN 84-343-0723-5

Referències

Vegeu també

• Arquitectura de Barcelona
• Enric Sagnier i Villavecchia
• Modernisme

Enllaços externs

• Web oficial del temple
• Web Vista panoramica des de l'estatua del Sagrat Cor
• Breu pontifici In colle, pel que es concedeix el títol de basílica menor (castellà)