Jessica Tandy

Jessica Tandy

Tandy i Hume Cronyn al premis Emmy 1988
Biografia
Naixement	(en) Jessica Alice Tandy 7 juny 1909 Londres
Mort	11 setembre 1994 (85 anys) comtat de Fairfield (Connecticut)
Causa de mort	Causes naturals  (Càncer d'ovari )
Dades personals
Nacionalitat	Regne Unit Estats Units
Formació	Dame Alice Owen's School
Activitat
Ocupació	actriu de teatre, actriu de cinema, actriu de televisió
Activitat	1926  –
Família
Cònjuge	Jack Hawkins (1932–1940) Hume Cronyn (1942–1994), mort de la persona
Fills	Tandy Cronyn  ( Hume Cronyn)
Premis (1991)  Premi Crystal (1991)  BAFTA a la millor actriu, per l'obra Tot passejant Miss Daisy (26 març 1990)  Oscar a la millor actriu, per l'obra Tot passejant Miss Daisy (1988)  Premi Primetime Emmy a la millor actriu en una minisèrie o pel·lícula, per l'obra Foxfire (1983)  Tony a la millor actriu principal en una obra de teatre, per l'obra Foxfire (1978)  Tony a la millor actriu principal en una obra de teatre, per l'obra The Gin Game (1948)  Tony a la millor actriu principal en una obra de teatre, per l'obra Un tramvia anomenat Desig  Medalla Nacional de les Arts  Kennedy Center Honors  estrella al Passeig de la Fama de Hollywood  Drama Desk Award a la millor actriu en una obra de teatre

Jessica Tandy (Londres, Regne Unit, 7 de juny de 1909 – Easton, Connecticut, 11 de setembre de 1994) fou una actriu anglesa nacionalitzada estatunidenca.

En el cinema va participar en The Green Years i The Seventh Cross, però en aquest gènere no assolí popularitat fins molt tard, quan el 1989 assolí un Oscar de l'Acadèmia de Hollywood per llur interpretació a Tot passejant Miss Daisy^[1] (dirigida per Bruce Beresford), i encara hauria de recollir nous èxits amb Used people (1990), de Beeban Kidron, i Tomàquets verds fregits (1991), de Jon Avnet. Tandy fou molt popular a les sèries televisives.

Biografia

Es va casar dues vegades: la primera, entre 1932 i 1942, amb l'actor britànic Jack Hawkins amb qui va tenir una filla, Susan Hawkins (nascuda el 1934);^{[cal citació]} la segona, entre 1942 i fins al dia de la seva mort, amb l'actor canadenc Hume Cronyn. D'aquest matrimoni van néixer els seus fills, Christopher Cronyn i l'actriu Tandy Cronyn.

El 1990, se li va detectar un càncer d'ovari, contra el qual va combatre durant quatre anys, però que al final va acabar amb la seva vida el 1994. Malgrat estar malalta, va continuar treballant fins al final dels seus dies.

Després de treballar al món de la interpretació durant 65 anys, Tandy va arribar al estrellat cinematogràfic en els seus últims anys, interpretant papers en pel·lícules de grans estudis i drames intimistes.

Ja des de jove, Tandy tenia la determinació de dedicar-se al món de la interpretació, i la seva primera actuació va ser el 1926 en el teatre a Londres. Sobre els escenaris, va donar la rèplica a actors de la talla de Sir Laurence Olivier en l'obra de William Shakespeare "Enric V", o a Sir John Gielgud en "El rei Lear".

Estudià art dramàtic a Londres i el 1929 debuta al teatre. El 1930 marxà als Estats Units (on es nacionalitzà el 1954) i allí desenvoluparia la seva carrera professional. Assolí gran èxit a Broadway amb el repertori d'Arthur Miller i Tennessee Williams, especialment amb Un Tramvia anomenat desig (d'aquest últim), que el 1947 representa junt a Marlon Brando, assumint el paper de Blanche du Bois (que en la versió cinematogràfica interpretà Vivien Leigh).

Després de separar-se del seu primer marit es va traslladar a Nova York, on va conèixer al que seria el seu segon espòs Hume Cronyn, actor canadenc amb el qual va compartir escenari i pantalla en múltiples ocasions. El 1944 va fer el seu debut cinematogràfic als Estats Units en la pel·lícula "The Seventh Cross",^[2] i va aparèixer en pel·lícules com "La vall del destí" (1945), "Els anys verds" (1946), en la qual interpretava a la filla de Cronyn, o "Forever Amber" (1947). Després de guanyar un premi Tony per la interpretació de Blanche DuBois en la producció original de l'obra de Tennessee Williams "Un tramvia anomenat desig",^{[cal citació]} es va concentrar en el teatre i només va fer aparicions esporàdiques en pel·lícules com "The Light in the Forest" (1958) o la mítica "Els ocells" (1963) d'Alfred Hitchcock.

El començament dels anys 80 va veure el ressorgir de la carrera de Tandy, amb papers en pel·lícules com "El món segons Garp", "Amics molt íntims", "Sota sospita" (totes el 1982), "Les Bostonianes" (1984), o l'èxit "Cocoon: The Return" (1985), al costat del seu marit, amb qui va tornar a coincidir en "Els nostres meravellosos aliats" (1987) i "Cocoon: El retorn" (1988). El 1987 va guanyar un premi Emmy, pel seu paper en la pel·lícula de televisió Foxfire. No obstant això, el paper que la va portar a ocupar un dels llocs d'honor en la història de Hollywood va arribar el 1989. Aquest any va interpretar a Daisy Werthan, una cabuda anciana meridional i jueva en la pel·lícula "Tot passejant Miss Daisy", que la va fer creditora de l'Oscar a la millor actriu. Ha estat la persona més longeva que ha guanyat aquest premi, batent en gairebé un any l'anterior marca que tenia en el seu poder l'actor George Burns. Dos anys més tard va aconseguir una nova nominació, aquesta vegada en la categoria de millor actriu de repartiment, pel seu paper en "Tomàquets verds fregits" (1991). Aquell mateix any va protagonitzar "Used People" (on interpretava a la mare jueva de Shirley MacLaine) i va coprotagonizar el telefilm "The Story Lady" (1991) al costat de la seva filla en la vida real, Tandy Cronyn. Posteriorment, "Ni un pèl de ximple" (1994) i "Camilla" també el 1994, i en la qual va coincidir per última vegada amb el seu marit. Camilla va ser la seva última interpretació, i va ser tan audaç com per, amb 84 anys i sabent que s'estava morint, tenir una breu escena nua.

Va morir a la seva casa d'Easton, Connecticut l'11 de setembre de 1994, amb 85 anys a causa d'un càncer d'ovari.

Filmografia

Les seves pel·lícules més destacades són:^[2]

Bibliografia

• Tom A-Z pàg. 1316 de l'enciclopèdia Espasa.

Referències