La pintura d'història o pintura històrica, és un gènere pictòric típic de l'art vuitcentista occidental.[1] S'inspira en passatges de les sagrades escriptures, la història antiga (Mesopotàmia, Egipte, Grècia, Roma…). Queda inclosa dins la pintura d'història la pintura que tracta temàtica religiosa, mitològica, al·legòrica, històrica o que té per referent la literatura.
El 1667, la pintura d'història va ser considerada per l'historiògraf, arquitecte i teòric del classicisme francèsAndré Félibien (1619-1695) com el gènere principal dins de la jerarquia dels gèneres, però aquest privilegi es va atenuar a la fi del segle xviii i durant el segle xix amb l'ofec del classicisme en benefici d'altres gèneres com el retrat, la pintura de gènere o el paisatge.
La pintura d'història té per objecte la representació de temes religiosos, mitològics, històrics, al·legòrics o els extreu de la literatura i es basa en una interpretació de la vida o expressa un missatge moral o intel·lectual. Sovint, i en particular en el desenvolupament del neoclassicisme, des de la Revolució Francesa i durant el segle xix, la pintura d'història es va concentrar en la representació d'herois, generalment masculins, nus o desvestits.
Al segle xix, la pintura d'història va viure un període de transició durant el qual nombrosos artistes van copiar els estils o als artistes històrics i antics. Al final d'aquest segle, aquest historicisme ha desembocat en l'estil anomenat academicisme, en oposició, al naixement del modernisme.
