Pere Casaldàliga i Pla

Pere Casaldàliga i Pla
C.M.F.

Biografia
Naixement	16 febrer 1928 Balsareny (Bages)
Mort	8 agost 2020 (92 anys) Batatais (Brasil)
Causa de mort	Causes naturals
Prelat emèrit de São Félix do Araguaia
27 d'agost de 1971 – 2 de febrer de 2005
Leonardo Ulrich Steiner →
Dades personals
Religió	Església Catòlica
Es coneix per	Tasca a l'Amazònia brasilera
Activitat
Camp de treball	Pastoral, missionary work (en) , teologia catòlica, teologia de l'alliberament, protecció dels drets humans i poesia
Ocupació	bisbe catòlic (1971–), sacerdot catòlic (1952–), activista polític, teòleg catòlic, poeta, escriptor, missioner, teòleg
Orde religiós	Fills del Cor de Maria
Ordenació sacerdotal en el ritu romà	31 de maig de 1952
Consagració	27 d'agost de 1971 per Fernando Gomes dos Santos
Premis 1990: Creu de Sant Jordi 1992: Premi Internacional Alfons Comin 1997: Premi per la Pau, de l'Associació per a les Nacions Unides a Espanya[1] 2000: Doutor Honoris Causa pela Universidade Estadual de Campinas, São Paulo 2001: Cidadão Honorário De Brasília 2004: Medalha Do Merito Indigenista 2006: Premi Internacional Catalunya[1] 2012: Premio Paulo Freire de Psicologia 2012: Doutor Honoris Causa pela Pontifícia Universidade Católica de Goiânia 2013: Doutor Honoris Causa pela Universidade Federal de Mato Grosso [2]
Lloc web	http://araguaia.pangea.org/ https://casaldaliga-causas.org
Bisbe titular 27 agost 1971 – 26 maig 1978 Diòcesi: bisbat d'Altava Administrador apostòlic 27 abril 1970 – Diòcesi: prelatura territorial de São Félix

Pere Casaldàliga i Pla (Balsareny, 16 de febrer de 1928 - Batatais, 8 d'agost de 2020)^[3] fou un religiós claretià, escriptor i poeta català, que va viure gran part de la seva vida al Brasil, país on era bisbe de la Prelatura territorial de São Félix, a l'estat de Mato Grosso. Va estar sempre vinculat a la teologia de l'alliberament i és reconegut internacionalment com un defensor dels drets de les persones menys afavorides. Va morir d'una malaltia respiratòria.^[4]

Biografia

Fill d'una família tradicional, Casaldàliga neix a Balsareny, a la comarca del Bages, el 1928. De petit, va anar a l'escola de monges dominiques de Balsareny.^[5] Molt aviat sent la vocació sacerdotal i, als 9 anys, es trasllada a estudiar al seminari dels claretians de Vic.

Són especialment interessants els seus records de joventut: «Amb la guerra vaig aprendre a escoltar la gent gran, que comentava coses molt greus, fins i tot vaig aprendre a callar com ells. A la vella casa pairal del meu pare, habitada llavors per l'hereu, el meu oncle Josepet i els seus, moltes vegades vaig haver de silenciar –davant els milicians, ebris de vi i de preguntes– el parador de les monges de la primera escola o l'amagatall dels desertors, o el pas de qualsevol sacerdot o frare amb el nom canviat o indumentària sospitosa», explicava.

Pere Casaldàliga va dur a terme les seves primeres tasques com a sacerdot a Sabadell (entre el 1952 i el 1958),^[6][7] Barcelona, Barbastre i Madrid,^[1] i va exercir diverses funcions i càrrecs dins de la comunitat dels claretians: formador, director de la revista Iris, responsable del Seminari de Barbastre, etc. La seva visió d'una església «diferent», basada en l'exercici d'una fe adulta, corresponsable, lliure, pobra i sense jerarquies imposades, el va dur a ser pioner en una nova manera de fer comunitat.

Al Brasil

Seguint la seva vocació missionera, el 1968 viatjà al Brasil per a fundar una missió claretiana a la regió de l'Araguaia, a l'estat del Mato Grosso, a l'Amazònia. Des d'aleshores, no va tornar mai més als Països Catalans.

En arribar a l'Araguaia va trobar una regió sense cap presència de l'Estat. Sense metges ni escoles. On l'única llei era la «llei del 38», imposada pels grans terratinents contra els petits camperols sense terra i els pobles indígenes. En poc temps, Casaldàliga va enterrar 1.000 peons «sovint sense taüt i moltes vegades sense nom».

El 27 d'abril de 1970 fou nomenat administrador apostòlic de la prelatura que acabava de fundar, i el 23 d'octubre de l'any següent fou nomenat bisbe titular de São Félix do Araguaia.

El mateix dia de la seva ordenació episcopal, Casaldàliga va fer públic un extens document on analitzava detalladament cada un dels casos d'explotació i maltractament de petits camperols i indígenes apuntant responsables i causes. El document, titulat «Una església de l'Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social», és considerat un dels més importants en la història de la lluita per la terra al Brasil.

Fruit d'aquella primera denúncia i del compromís obertament assumit a favor dels camperols, peons i pobles indígenes, i contra els terratinents i les empreses de l'agronegoci, Casaldàliga va rebre nombroses amenaces de mort i va patir diversos intents d'assassinat en va.

Seguidor de la teologia de l'alliberament, Casaldàliga va ser bisbe d'aquesta prelatura de l'Amazònia durant quaranta anys. En tot aquest temps, va construir una església popular, oberta, compromesa, coherent i que opta decididament i obertament pels més pobres.

Les seves posicions obertament favorables a una profunda renovació de l'Església, el van dur a tenir problemes amb el Vaticà durant el papat de Joan Pau II. El 1988 va ser cridat al Vaticà per a explicar la seva conducta, la seva orientació pastoral i la seva posició política.

Això no obstant, més enllà de l'acció que va dur a terme a l'Araguaia, Casaldàliga va ser fundador i impulsor de pastorals i moviments socials que avui són referència mundial en la lluita per la terra i pels drets dels petits camperols i indígenes, com ara la Comissão Pastoral de la Terra, el Conselho Indigenista Missionário, o el Moviment dels Treballadors Rurals Sense Terra.

En complir els 75 anys, Casaldàliga presentà la seva renúncia com a bisbe, tal com suggereix el Codi de Dret Canònic. Amb tot, va decidir romandre a la diòcesi que havia presidit durant més de 35 anys i va reclamar la participació de la comunitat en l'elecció del seu successor. El 2 de febrer de 2005 va ser rellevat,^[8]però continuà treballant amb els indígenes i camperols.^[9]

El 2006 rebé el Premi Internacional Catalunya, concedit per la Generalitat de Catalunya.

Defunció

Pere Casaldàliga, l'anomenat «bisbe dels pobres», morí el 8 d'agost de 2020 als 92 anys. Fou enterrat a Sao Félix do Araguaia, el poble on va passar més de 50 anys dedicat a la defensa de la comunitat indígena. Les restes de Casaldàliga descansen juntament amb les de camperols i indígenes en un cementiri del poble karajà, a pocs metres del riu Araguaia. Al mateix lloc on ell va enterrar centenars de camperols, moltes vegades sense nom, el bisbe fou sepultat sota un arbre de pequi, símbol de la cultura regional.^[10]

En una cerimònia austera, el taüt del bisbe català estigué acompanyat d'un rem i un barret de palla, els estris que va triar en la seva ordenació com a bisbe, en comptes del bàcul i la mitra típics. Representants de l'ètnia xavante, als quals Casaldàliga sempre va defensar, foren els encarregats de portar el taüt amb les restes del bisbe. Assistiren a la cerimònia amb el tors pintat de negre i vermell i col·locaren una creu de fusta damunt les tomba del bisbe.^[11]

Llegat

Casaldàliga va publicar més de 50 obres de prosa i poesia, que es poden consultar lliurement a internet, i va concedir centenars d'entrevistes arreu del món. Tota aquesta documentació es conserva classificada a l'Arxiu de la Prelatura de São Félix do Araguaia, la qual conté més de 300 mil documents que són un reflex de la història de la lluita per la terra a Llatinoamèrica.

El 2013 s'estrenà una minisèrie amb la participació de TV3 sobre la seva vida, titulada Descalç sobre la terra vermella, que està basada en el llibre homònim que va escriure Francesc Escribano.^[12]

Obra publicada

Va publicar obres tant en català, com en castellà i portuguès, entre les quals destaquen Yo creo en la justicia y en la esperanza (1975), Pere Llibertat (1978), Aïrada esperança (1978), Cartas a mis amigos (1992), Sonetos neobíblicos, precisamente (1996), Evangelio y Revolución i Amerindia, Morte e Vida (2000):^[1]

Vegeu també

• Fundació Pere Casaldàliga

Referències

Bibliografia

• Escribano, Francesc. Descalç sobre la terra vermella: vida del bisbe Pere Casaldàliga. Grup 62/La Butxaca, 2009. ISBN 978-84-9254-933-7. 
• «Casaldàliga: 'No s'ha d'esperar un nou Concili per a respondre al clamor de reforma'.». Catalunya Religió, 15-10-2012.
• Soler i Canals, Josep Maria; Serra, Sebastià; il·lustracions. Pere Casaldàliga. Ed. L'Abadia de Montserrat, 2013, p. 20. ISBN 978-84-9883-631-8. 
• Llisterri, Jordi «Casaldàliga explicat als nens: “ser més semblant a Jesús”». Catalunya Religió, 10-12-2013.
• Guerrero, Joan. Casaldàliga: la seva gent i les seves causes = su gente y sus causas = sua gente e suas causas. Claret, 2016, p. 176. ISBN 978-84-9846-988-2. 
• Barrete, Glòria «"Parlar de Casaldàliga és parlar de les seves causes i d'allò que el mou"». Catalunya Religió, 18-02-2017.
• Soler, Joan. Meditacions vora l'Araguaia. En companyia de Pere Casaldàliga. Claret, 2017, p. 140. ISBN 9788491360186. 
• Costa-Jussà, Ricard «La primera forja de Pere Casaldàliga». Missioners Claretians de Catalunya, 15-02-2018.
• Tavares, Ana Helena. Un bisbe contra tots els murs. La vida i les causes de Pere Casaldàliga. Claret, 2020, p. 234. ISBN 9788491362821. 
• Mor, Laura «Contra l'odi i la por, les causes de Casaldàliga». Catalunya Religió, 15-01-2020.
• Bausset, Josep Miquel «El bisbe Pere Casaldàliga: la veu dels pobres». Catalunya Religió, 27-04-2020.

Enllaços externs

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)
	Viquidites

• Associació Araguaia amb el bisbe Casaldàliga Arxivat 2011-11-27 a Wayback Machine.
• Casaldàliga-Causes. Projecte col·laboratiu per donar a conèixer la vida, l'obra i les causes de Pere Casaldàliga.
• «Descalç sobre la terra vermella (1a part)». TV3. [Consulta: 27 març 2014].
• «Descalç sobre la terra vermella (2a part)». TV3. [Consulta: 27 març 2014].
• Lloc web de Pere Casaldàliga (castellà)
• Premi Pere Casaldàliga a la Solidaritat Arxivat 2020-08-10 a Wayback Machine.
• Entrevista a Pere Casaldàliga, primera part i segona part Avui, 16 de febrer de 2008