La font de la donzella

Infotaula de pel·lículaLa font de la donzella
Jungfrukällan Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióIngmar Bergman Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
Max von Sydow
Birgitta Valberg
Gunnel Lindblom
Birgitta Pettersson
Allan Edwall
Axel Düberg
Tor Isedal
Gudrun Brost
Oscar Ljung Modifica el valor a Wikidata
ProduccióAllan Ekelund Modifica el valor a Wikidata
GuióUlla Isaksson Modifica el valor a Wikidata
MúsicaErik Nordgren Modifica el valor a Wikidata
FotografiaSven Nykvist Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeOscar Rosander Modifica el valor a Wikidata
ProductoraSvensk Filmindustri Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorJanus Films (en) Tradueix i Netflix Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenSuècia Modifica el valor a Wikidata
Estrena8 febrer 1960 Modifica el valor a Wikidata
Durada89 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalsuec
alemany Modifica el valor a Wikidata
Versió en catalàSí 
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gènerecinema fantàstic, pel·lícula de violació i venjança, drama i cinema de ficció criminal Modifica el valor a Wikidata
Temavenjança Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióSuècia Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Nominacions
Oscar al millor disseny de vestuari, blanc i negre (1961)
Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa (1961)
candidata internacional als Premis Oscar (1961) Modifica el valor a Wikidata


Premis

IMDB: tt0053976 Filmaffinity: 251415 Allocine: 1917 Rottentomatoes: m/jungfrukallan Letterboxd: the-virgin-spring Allmovie: v52855 TCM: 94854 TV.com: movies/the-virgin-spring Archive.org: the-virgin-spring TMDB.org: 11656 Modifica el valor a Wikidata

La font de la donzella[1] (títol original en suec: Jungfrukällan, literalment en català: «La font de la verge») és una pel·lícula de violació i venjança[2] sueca dirigida per Ingmar Bergman, estrenada el 1960.[3] La pel·lícula s'inspira en una llegenda sueca del segle xiv sobre la història d'una família de pagesos grans i de la seva filla adolescent. Ha estat doblada al català.[1]

Argument

Karin és la filla única d'un ric camperol. És bonica i aviciada pels seus pares. S'encarrega de portar ciris a l'església que es troba lluny de la granja. Decideix fer camí amb Ingeri. Aquesta última maltractada, plena d'amargor, està embarassada d'un pare desconegut. Al límit d'un bosc, se separen. Karin continua el camí sola. Troba tres pastors en una clariana on decideix fer un àpat. El més gran convida Karin a compartir-lo amb ell i els seus dos germans. La noia, benèvola, accepta. Però l'ambient de l'àpat es fa cada vegada més violent. Els dos germans grans es llancen sobre ella. És violada i després assassinada sota la mirada d'Ingeri que contempla impotent l'escena.

Els tres germans recullen precipitadament les pertinences de la morta i fugen de l'escena del crim. Al vespre, demanen asil en una granja sense saber que es tracta de la dels pares de la seva víctima, molt inquiets de no veure-la tornar. Després de l'àpat, el gran proposa a la mestressa vendre-li el vestit de Karin. Reconeix de seguida la roba de la seva filla però fingeix acceptar l'intercanvi. Informa immediatament el seu marit, que decideix venjar-se. De camí, es creua amb Ingeri, que li explica tot. A trenc d'alba, armat amb el seu punyal, el granger mata els tres pastors.

Un cop consumada la venjança, tots els habitants de la granja parteixen a la recerca del cos. La troben jacent a la vora de l'aigua. El pare, boig de tristesa, interpel·la déu perquè el perdoni per haver fet la seva pròpia justícia i jura elevar una capella a l'indret on la seva noia jau morta. Quan el pare i la mare prenen el cos de la seva filla, una font sorgeix de l'indret on descansava el seu cap.

Repartiment

  • Birgitta Pettersson: Karin
  • Gunnel Lindblom: Ingeri
  • Max von Sydow: Töre
  • Birgitta Valberg: Märeta
  • Axel Düberg: pastor prim
  • Tor Isedal: pastor mut
  • Ove Porath: nen
  • Allan Edwall: mendicant
  • Oscar Ljung: Simon
  • Gudrun Brost: Frieda
  • Axel Slangus: guardià del pont
  • Tor Borong: criat de la granja
  • Leif Forstenberg: criat de la granja

Comentaris

La pel·lícula es basa en un guió escrit per la novel·lista sueca Ulla Isaksson,[4] que ja havia col·laborat com a guionista a Nära livet. Amb La font, fa l'adaptació d'un conte medieval conegut de la tradició sueca, titulat originalment «La noia de Töre a Vänge». L'angle que privilegia en el tractament d'aquesta balada i, per afermar-lo en la seva època, és la transició entre dues religions: el paganisme preexistent, d'una part, al qual substitueix progressivament el cristianisme, d'altra banda. Aquesta situació transitòria en efecte s'observa tot al llarg de la pel·lícula, en la qual els personatges oscil·len entre una i l'altre. Mentre la granja viu al ritme del ritual cristià (matines, benediccions...), el personatge d'Ingeri recorre a encantaments i sortilegis pagans. Igualment, Töre, el pare de la noia, es purifica abans de consumar la seva venjança.[5]

Quan surt La font, Ingmar Bergman es troba al punt àlgid de la seva carrera. Els èxits d’El setè segell i de Maduixes silvestres han alimentat moltes expectatives malgrat que la seva pel·lícula precedent, Ansiktet, ha decebut força. L'acollida de La font és ambigua, ja que malgrat guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, la pel·lícula ha estat sovint considerada com una obra menor en la carrera del cineasta.[6] Es retreu essencialment al cineasta haver assegurat una actuació d'ordre tècnic[7] i de ser confús el seu propòsit.[8] S'afegeix una polèmica al voltant de l'escena de la violació. Un diari suec formula públicament la pregunta de si aquesta escena era necessària, a la qual els lectors responen majoritàriament «no».[9] Quant a la mateixa posició del cineasta, evoluciona amb el pas del temps. Declara en principi que aquesta pel·lícula és una de les seves preferides[10] per finalment considerar-la com una pàl·lida còpia del director japonès Akira Kurosawa.[11]

Referències

  1. 1,0 1,1 Títol en català a ésAdir.cat
  2. Hellen-Nicholas, Alexandra «Silence and Fury: Rape and The Virgin Spring». Screening the past, 29, 2010.
  3. «El manantial de la doncella». FilmAffinity. [Consulta: 13 maig 2017].
  4. Jacques Siclier Ingmar Bergman, Edicions universitàries, col. Clàssics del cinema, pàg. 132-136.
  5. Ibidem. pàg. 135-137.
  6. Ibidem., pàg. 132-133.
  7. Ibidem., pàg. 139.
  8. Louis Marcorelles Al peu del mur, Cahiers du cinéma, n°116, febrer de 1961, pàg. 51.
  9. Denis Marion Ingmar Bergman, edició Gallimard, col. Idees, 1979, pàg. 70.
  10. Jacques Siclier Ingmar Bergman, op. cit., pàg. 137: el llibre cita com a font la revista Cinema 59 d'octubre de 1959 i l'article de Jean Béranger titulat Carta d'Estocolm .
  11. Denis Marion Ingmar Bergman, op. Cit., pàg. 51.
  • Vegeu aquesta plantilla
Filmografia d’Ingmar Bergman
dècada del 1940
Kris (1946) • Det regnar på vår kärlek (1946) • Skepp till India land (1947) • Musik i mörker (1948) • Hamnstad (1948) • Fängelse (1949) • Törst (1949)
dècada del 1950
Till glädje (1950) • Sånt händer inte här (1950) • Sommarlek (1951) • Kvinnors väntan (1952) • L'estiu amb Monika (1953) • Gycklarnas Afton (1953) • En lektion i kärlek (1954) • Kvinnodröm (1955) • Somriures d'una nit d'estiu (1955) • El setè segell (1957) • Maduixes silvestres (1957) • Nära livet (1958) • Ansiktet (1958)
dècada del 1960
La font de la donzella (1960) • Djävulens öga (1960) • Säsom i en spegel (1961) • Els combregants (1962) • Tystnaden (1963) • För att inte tala om alla dessa kvinnor (1964) • Persona (1966) • Vargtimmen (1968) • Skammen (1968) • Riten (1969) • Passió (1969)
dècada del 1970
Faro Document (1970) • Beröringen (1971) • Crits i murmuris (1972) • Secrets d'un matrimoni (1973) • Trollflöjten (1975) • Cara a cara (1976) • Das Schlangenei (1977) • Sonata de tardor (1978) • Faro Document 1979 (1979)
dècada del 1980
dècada del 2000
Saraband (2003)
Telefilms
Herr Sleeman kommer (1957) • Venetianskan (1958) • Rabies (1958) Storm Weather (1960) • A Dream Play (1963) • Don Juan (1965) • Misantropen (1974) • Hustruskolan (1983) • Efter repetitionen (1984) • De två saliga (1986) • Markisinnan de Sade (1992) • Backanterna (1993) • The Last Gasp (1995) • Sista Skriket (1995) • En presència d'un clown (1997) • Bildmakarna (2000)
  • Vegeu aquesta plantilla
Guanyadors del Premi FIPRESCI del Festival de Canes
(Co)= Oficial; (UcR)= Un Certain Regard; (QR) = Quinzena dels Realitzadors; (SC) = Setmana de la Crítica
  • Vegeu aquesta plantilla
1947–1955
(Honorary)
1956–1975
1976–2000
2001–present
  • Vegeu aquesta plantilla
Foreign Film – Foreign Language
1949–1972
Foreign Film
1973–1985
Foreign Language Film
1986–present